ETERNAMENT BELLES
Albert Ferrer Orts Universitat de València
Què és l’eternitat? Té algun límit? Existeix realment aquest concepte? Per què l’utilitzem? Moltes qüestions com aquestes i d’altres paregudes ens venen a la ment de tant en tant, amb recurrència. Una paraula amb un significat precís al diccionari que, com altres de semblants, engloba abstraccions difícils de precisar encara que se’ls dediquen unes línies com a la resta de vocables, per prosaics que hi siguen.
Bé sabem que no hi ha res etern, si volen per a sempre, res. Almenys tot allò que forma part de la nostra quotidianitat i arribem mitjanament a entendre. Com allò infinit, allò etern és, a més d’un sinònim, una entelèquia. Quelcom que –per a comprendre-ho abastament- hem d’humanitzar-ho a la força, adaptar-ho a la nostra realitat, els nostres anhels, ambicions, temors i certeses.
Dir que l’univers és etern és una afirmació que sobrepassa els límits humans en ser molt anterior a nosaltres i també posterior a la petja de la nostra espècie, una de tantes que pul·lula per la Terra de forma circumstancial. Per això, el vocabulari que utilitzem i enriquim al llarg del temps està fet a la nostra mesura.
En eixe precís context, el de la condició humana, és on cal dimensionar l’eternitat, com un fenomen que fins cert punt podem entendre. Per exemple, les piràmides d’Egipte són eternes, com també ho són les runes de ciutats com Jerusalem o Roma, posem per cas; testimonis de civilitzacions més o menys llunyanes que encara s’erigeixen des de fa milers d’anys per a admiració dels que transitem el present. Eterna és la fama que aconseguiren determinades personalitats pretèrites, malgrat la seua mort fa un munt de segles, mercès als seus actes i/o obres. Encara que, potser, algun dia tot puga desaparèixer inopinadament per causes endògenes o exògenes, considerem eterns Leonardo, Miquel Àngel o Rafael i els mecenes que els possibilitaren ser-ho i que també ho són per això mateix, com els Médici o Juli II en una nòmina interminable de figures que encara perduren en l’imaginari col·lectiu.
Molt més modestament, tothom forma part d’eixe adjectiu, com d’altres termes semblants, a una escala molt més humil, d’anar per casa en diríem. Ens enamorem, desitgem la pau, volem ser feliços, transcendir… No hi ha qui no adapte la terminologia a la seua situació i personalitat sense estar pensant a tota hora si són o deixen de ser pures abstraccions.
Eternament belles, i a penes ens donem compte, són les arquitectures religioses –també les d’orde civil, clar està- que hi són en les nostres poblacions. Algunes dels segles XIII, XIV o XV actualitzades al ritme de les generacions, d’altres de posteriors de nova planta en assolar-se (o no necessàriament) les velles estructures anteriors. En tot cas, resums reeixits d’estils artístics com el gòtic, el renaixement, el barroc o l’academicisme que s’han convertit en testimonis eterns a petita escala, eixos que –sense adonar-nos-en- fan circumstancialment eternes les nostres respectives singladures. Estructures i ornaments que s’enlairen al cel després de centúries, generacions, esdeveniments de tota mena i que directament ens enllacen, com a autèntics cordons umbilicals, a altres temps i els que els possibilitaren sense solució de continuïtat.
D’alguna manera, la qualitat d’etern no deixa d’estar present més a prop del que sovint pensem, com una mena de fòssil o relíquia (cadascú que adopte la terminologia que més li satisfaga), de testimoni al capdavall de la nostra fugacitat, de la dels nostres avantpassats, de la dels que ens succeiran. Eternament belles mentrestant, però fins a quan? La mort –també eterna si no es creu en la reencarnació o la immortalitat- no deixa de sobrevolar l’existència de l’ésser humà i també de tot allò que ha creat.