Excés de creativitat?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Fa només seixanta anys l’Horta en el seu conjunt començava la seua transformació d’una economia rural a una altra industrial, alhora que els seus pobles veien eixamplar-se els nuclis urbans. Localitats en què les joves generacions s’incorporaven progressivament als estudis superiors i universitaris per primera vegada en les seues respectives històries familiars, on la joventut descobria un món diferent al dels seus recents avantpassats al ritme de nous esdeveniments i l’empenta dels mitjans de comunicació, a pesar de la dictadura.
Eixa nova onada veié en la capital un lloc que descobrir a diari, sistemàticament, sobretot pels estudis però també com a lloc de treball, amb els seus comerços i botigues, bars, restaurants, instituts, conservatoris i escoles superiors, acadèmies, editorials, museus, galeries, ateneus, llibreries, teatres, grans cinemes, discoteques, estadis… El primer cosmopolitisme homologable ben a prop dels seus respectius domicilis, a tir de pedra vaja.
De sobte, una relació eminentment ciutadana per sobre de la que havien mantingut tradicionalment els seus progenitors lligada, més que a gaudir la ciutat a patir-la per allò de visitar els terratinents en juny i desembre per a satisfer el lloguer de la terra arrendada secularment, a traure el fem que generava per a fertilitzar els camps de conreu i a proporcionar en quantitat i qualitat el millor de les seues collites en desigual correspondència. Això i, de tant en tant, allargar-se a comprar determinades manufactures de certa exclusivitat i, més ocasionalment, entretenir-se o divertir-se (particularment els homes en aquella societat patriarcal).
Generalment, tot allò que tenia a veure amb la cultura estava a València, una capital que, per provinciana que hi fora, semblava un refugi intel·lectual en comparació amb qualsevol dels pobles de la seua àrea metropolitana, privats en aquells temps de tot allò que hui mostren orgullosos després d’anys i panys.
Tot i això, com dèiem al principi, foren les institucions educatives, com per exemple l’Escola d’Arts i Oficis, l’Escola Superior de Belles Arts o la Universitat de València (l´única llavors) les que ajudaren a capgirar les mentalitats i orientar professionalment els seus egressats, cada vegada més integrats en la vida urbanita i el que allà anava arribant del món exterior. Un tall significatiu que tindrà les seues conseqüències fins avui mateix mitjançant promocions de titulats disposats a transformar decisivament la societat a què pertanyien des de diversos àmbits.
Un d’ells, el de la creativitat artística (plàstica, música, dança…) i literària que experimentà un autèntic boom, com potser mai abans malgrat ser tradicionalment una destacada senya identitària valenciana. Mai fins aleshores hi havia hagut tant, tan divers, experimental i, alhora, connectat amb el esdevenia més enllà de les fronteres polítiques, sobretot tenint en compte que ni la ciutat ni el país estaven preparats per a acollir tanta novetat concentrada, tanta energía que canalitzar. Un panorama que fins entrada la dècada dels 90 del segle passat no trobà justa correspondencia amb la massiva inauguració de cases de cultura i centres culturals, sales d’exposicions, biblioteques, conservatoris… municipals. Un dèficit que aquelles primeres generacions decididament progressistes (cosmopolites, si se vol) pogueren gaudir ja consagrades, en alguns casos després de recórrer-se Espanya, Europa i també altres continents. Pintores i pintors, escultores i escultors, escriptores i escriptors, periodistes, músics, ballarines i ballarins, cantants… que encara no estan del tot reconeguts en la seua pròpia terra com cal.
Em pregunte sovint si la societat actual -tan moderna com diversa, almenys en aparença- està vertaderament preparada per a assumir aquesta allau de creativitat, sublimada en molts casos, sobretot a valorar-la en la seua justa mesura quan es tracta de sòlides carreres professionals que no necessiten cap presentació per la solvència de les seues respectives personalitats.
Si la creativitat no té límits, la societat progressa en tots els aspectes i demanda novetat i innovació constantment, per què no acaben de valorar-se com cal els indubtables mèrits intel·lectuals de generacions que definitivament revolucionaren l’statu quo imperant fa tants anys? La falta d’estímuls? La comoditat?, El desinterés? L’abundància? L’analfabetisme cultural, potser?, o, en consonància amb aquesta darrera qüestió, l’abúlia del mercat de l’art i un mecenatge que no hi és ni tampoc se l’espera?