Fa just un any
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El 20 de gener s’acomplia el primer any del mandat del demòcrata Joe Biden, 46é president dels EUA, quan pinten bastos en la política interna nordamericana i s’escolta soroll de sables en l’est europeu. Si bé ho mirem, la lògica s’imposa a l’optimisme que sol generar un nou inquilí en la Casa Blanca. Ja ens agradaria que fos diferent el panorama a què s’enfronta l’administració Biden, però no cap dubte que l’esperança és tan freda com la seua presa de possessió, tan gèlida i hivernal com la realitat que divideix aquell gran país.
I és que, des de les eleccions de novembre de 2020, res ha estat igual en els EUA, on el missatge de Trump segueix retronant amb força pel tancament de files del partit republicà entorn seu i, sobretot, per la dramàtica divisió de l’electorat, més enfrontat que mai. Una situació que no augura gens bo en el present, on Biden pateix una baixa popularitat alarmant, en no fer-se efectives moltes de les seues mesures balsàmiques, i, damunt, la situació que ve arrossegant la UE des de l’espantada del Regne Unit, més el pols de Rússia i la guerra soterrada que manté en guàrdia Ucraïna.
Diríem que d’aquella pols aquest llot, quan tot començà amb el polèmic ascens al poder de Trump i la ingerència russa en la campanya electoral, les bones relacions d’aquest amb Putin –ja saben, dos demòcrates de tota la vida-, i ara, com a contrapartida després de la complicada eixida del primer del govern, la pressió militar del segon en els moments més delicats de Biden, constantment acusat d’haver accedit a la presidència irregularment, amb l’assalt al Congrés com a prova de força o, si ho prefereixen, símbol de la irracionalitat més extrema com a contrapès de la sobirania nacional.
Poc després d’aquell luctuós esdeveniment dèiem que aquest ambient prerevolucionari no augurava res bo, menys encara quan Trump no fou reprovat quan va ser l’instigador principal i es va permetre seguir desqualificant el seu contrincant davant la connivència de la seua formació política, un partit obtús, excessivament calculador per damunt de legal i demòcrata, populista si volen.
Putin sap molt bé el que fa, amenaçar el benestar d’Occident, desestabilitzar encara més Biden i, de passada, posar en alerta a la resta d’europeus. Tot té un perquè, com hem assenyalat, i té més a guanyar que perdre com a guardià de les essències soviètiques que, a pesar de la caiguda del mur de Berlín, sempre han estat presents entre els antics països de la URSS. Al remat, en clau europea i inclús espanyola, aquesta pressió militar rearmarà l’extrema dreta i endurirà encara més la dreta tradicional. Un escenari –el de l’enrenou, el temor i la desconfiança- que a Rússia l’interessa sobre manera.
El mal ja està fet i des de fa temps, mentrestant Xina se consolida com a hereu d’uns i d’altres, puix amb l’excusa de la pandèmia exerceix gairebé un control total sobre l’economia, la informació i la ciutadania impensables de moment als EUA i la UE.
Fa just un any el món rebé un ancià assossegat per a substituir un altre turbulent, els dos homes que van a seguir disputant-se la Casa Blanca en un futur immediat mentre el seu país és un manoll de contradiccions a flor de pell i altres segueixen pescant en aigües tèrboles. No pinta bé la cosa.