Fer de la necessitat virtut

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aquest estiu, per allò de combatre el tedi que produeixen els llargs dies de l’estació de la calor per excel·lència, m’he endinsat en la lectura de tres llibres pròpiament d’història que feia temps que volia llegir per pur plaer, no per l’obligació que imposa el vessant investigador de la professió. Encara que és cert, no ho puc negar tampoc, que alguns tenen a veure directament amb una de les matèries que impartisc des de fa uns cursos.

De les tres obres a què em referisc, una es centra en l’anàlisi de la figura de l’emperador Constantí (Santiago Castellanos, Constantino. Crear un emperador, Madrid, 2010), el segon en l’impacte dels bàrbars en l’Occident des de poc abans de l’ensorrament de l’Imperi romà fins l’inici del primer mil·lenni (John M. Wallace-Hadrill, El Occidente bárbaro, 400-1000, Madrid, 2014) i, per últim, la que s’hi ocupa de la polèmica filla d’Enric IV de Castella, més coneguda per ser neboda i rival caiguda en desgràcia d’Isabel la Catòlica (Óscar Villarroel González, Juana la Beltraneja. La construcción de una ilegitimidad, Madrid, 2014).

Malgrat que totes tres s’endinsen en períodes diversos, dues d’elles són complementàries i l’altra es centra en la Baixa Edat Mitjana. Dues s’emmarquen d’alguna manera en el gènere biogràfic, però no de forma estricta tot cal dir-ho, i la restant sobre la peripècia històrica dels pobles germànics i indoeuropeus que s’assentaren en el que fou el solar romà durant tants segles i que donaren lloc a alguns dels grans estats occidentals contemporanis. Tres lectures, entre d’altres més segurament, ben suggeridores sobre el passat sempre actual en tant en quant som hereus seus.

Constantí se’ns presenta com un personatge polièdric fascinant que, des del 306 a York on fou aclamat per les legions i, sobretot, des del 312 a Roma en què va vèncer Maxenci, adoptà el cristianisme com a religió oficial del vast i vell imperi. Un exercici més pragmàtic que no pas producte de la fe –almenys en el seu inici- que coincidí amb la liquidació de la tetrarquia nascuda amb Dioclecià i la instauració d’un govern dinàstic hereditari. Una idea que no fou exclusivament d’ell, però que impulsà com ningú per allò d’eixir-se’n amb el seu propòsit i mantenir el vigor d’un territori tan ampli i divers. Decisió que, amb tires i arronses, contradiccions i el pes dels bisbats dispersos pertot arreu, acabà per imposar-se al politeisme, encara que el llegat hel·lenístic fou decisiu en la conformació del catolicisme oficial i l’art a què donà lloc.

Dels bàrbars, per una altra banda, se’ns aporta una visió no tan truculenta com tradicionalment s’ha transmès en contraposició a la civilització grecollatina. Pobles bastant o molt romanitzats uns per altres, també cristians –encara que sovint arrians-, que abans de la desaparició formal de l’Imperi romà anaren endinsant-se en les seues fronteres i assentant-se en les seues antigues províncies i territoris; casos, per exemple, dels francs, ostrogots, visigots, alans, vàndals (i dintre d’aquests, els suevs). Els visigots, establerts a la Gàlia en un primer moment, acabaren per instal·lar-se a Aquitània i Hispània, mentre que els alans romangueren poc de temps en la península Ibèrica i els suevs es domiciliaren durant un temps a l’actual Galícia. De tots ells, els visigots foren el germen dels hispani malgrat que la població hispanoromana era la majoritària i, després de la invasió musulmana, esdevingueren els inspiradors, al capdavall, de la reconquesta posterior del regne amb capitalitat a Toledo perdut el 711.

Per últim, la història de la infanta Joana de Castella, filla d’Enric IV l’Impotent i, finalment, reina consort de Portugal, és el relat d’una vida desgraciada en el context del pols mantingut entre el seu pare i la noblesa díscola del regne. Ni el seu suposat progenitor –ja que també s’hi associa a aquesta acció el nom de Bertran de la Cueva, d’ací el malnom de Joana com ‘la Beltraneja’-, ni la noblesa rebel, ni els seus oncles Alfons i, sobretot, Isabel (amb la col·laboració de Ferran II d’Aragó), com tampoc el seu marit Alfons V de Portugal, ajudaren l’aleshores xiqueta a cenyir-se la corona castellana, d’ací l’ombra d’il·legitimitat que sobrevola la figura de ‘la Catòlica’.

En resum, tres relats sobre les arrels soci-polítiques-religioses d’Europa occidental, de gran rellevància també en alguns casos per al que hui coneguem com Espanya a través de l’emperador Constantí, de l’aventura dels visigots i de Joana de Castella. Trajectòries que canviaren la història per sempre, alguns dels molts exemples de la història que demostren com els seus protagonistes feren de la necessitat virtut: Constantí construint la seua poderosa imatge de governant emparant-se en una nova religió oficial monoteista de llarg recorregut, els visigots fent-se un lloc recognoscible en la història de les actuals França, però sobretot Espanya i Portugal, i Joana de Castella com a legítima successora en el tron castellà finalment vençuda pels propis dubtes paterns, una noblesa hostil i l’ambició de la seua parenta Isabel, més coneguda com ‘la Catòlica’, però que al remat arribà a ser reina dels portuguesos.