FLAGRANTS CONTRADICCIONS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Ahir celebràrem el 9 d’octubre amb un Consell contradictori, que creu i no creu alhora en el sistema autonòmic, una cerimònia a la Generalitat que –per això mateix- conscientment obvià el premi a les lletres valencianes (no serà perquè no hi haurà lletraferits que el mereixen), un discurs que començà en clau internacional intencionalment, sengles passa carrers commemoratius: l’institucional i els reivindicatius i, en fi, on el valencià ha tingut menys presència que el castellà entre els polítics que ens governen, com desgraciadament era previsible. Menys mal que l’arquebisbe Benavent va eixir-se’n del guió durant el Te Deum.
Un llarg cap de setmana de sabor amarg per la reactivació del conflicte bèl·lic irresoluble enquistat a l’Orient Pròxim des de la creació de l’estat d’Israel, de conseqüències imprevisibles a curt i mitjan terminis, i que hom endevina que acabarà en una autèntica sagnia d’innocents. Temps també de consultes per a formar govern, marcat pel fracàs en la investidura del PP amb la contrapartida dels independentistes catalans en joc i la manifestació promoguda per Societat Civil Catalana. Dates en què els fastos sorollistes assoleixen dimensions mai conegudes en fites semblants dedicades a altres personalitats valencianes destacades: Ausiàs Marc, sor Isabel de Villena, Ignasi Pinazo, Luis García Berlanga, Joan Fuster… Sens dubte, un vertader lobby –com he dit en diverses ocasions- que ha aconseguit amagar de retruc la immensa riquesa artística valenciana més enllà de Sorolla. Com si aquesta fos, fins i tot, irrellevant.
I, a propòsit del ‘pintor de la llum’, no podem ocultar la satisfacció que suposa que Juan B. Tormos Capilla, investigador incansable d’Albalat dels Sorells, haja tret de l’ombra de l’oblit a l’escultor i inventor Ricardo Causarás Casaña, la seua amistat sincera amb el pintor valencià i tot el que feu per a homenatjar-lo en vida des de principis del segle XX fins a 1930, ja finat Sorolla. Com encertadament manifesta Tormos, Sorolla morí dues vegades: físicament i espiritualment. Va faltar a Cercedilla en 1923 després d’una llarga malaltia a què no fou insensible Causarás, que el visità convalescent per l’estima que els unia, però inopinadament tornà a fer-ho en esperit quan la seua escultura de cos sencer executada en escaiola pel seu amic (1900-1901), donada generosament a l’Ajuntament de Valencia, caigué estranyament al moll portuari en 1930 quan anava a ser transformada en bronze a Barcelona. Un assumpte, més que fosc sòrdid, doncs mai va recuperar-se l’obra per a la que havia posat gustosament l’efigiat i que no parla molt bé de les autoritats municipals valencianes ni del col·lectiu artístic casolà en aquell moment fatídic.
Que l’Ajuntament de València li dedicara un monument a Sorolla entre 1925 i 1933 al Cabanyal, projectat per Mora Berenguer amb el seu bust dissenyat per Marià Benlliure, no lleva perquè Ricardo Causarás fos mereixedor almenys d’una explicació raonada i convincent del consistori, la institució que finançava l’operació fallida. Sobretot, tenint en compte que l’escultor valencià també havia realitzat el ‘Bust de Sorolla’ (1900), i el buidat en plata ‘La mà de Sorolla’ (1930), aquesta darrera regalada a l’ajuntament del cap i casal per la Casa de València a Barcelona [vegeu la foto de l’encapçalament, gentilesa de JBTC].
Tormos, fent gala d’un gran coneixement de causa i concreció textual, ho ha explicat i il·lustrat recentment en diversos mitjans de comunicació d’àmbit local –en aquest mateix diari en primícia- per allò de contar un episodi desconegut per l’abundant i reiterativa historiografia dedicada a Sorolla, que desconeix que Ricardo Causarás Casaña (1875-1953) fou dels primers escultors en immortalitzar-lo magistralment abans que es domiciliara definitivament a la ciutat comtal i allà s’establira com a professor de Belles Arts, destacat escultor i inventor aeronàutic d’èxit reconegut internacionalment.
Flagrants contradiccions pròpiament valencianes on el meninfotisme segueix estant a l’ordre del dia, com hem comprovat. La mateixa València mediocre que tira literalment la casa per la finestra per a homenatjar Sorolla en el seu any, un dia deixà caure l’escultura del pintor a la mar i mai més se’n va saber de l’assumpte. Un desori, certament.