Francesc Bayarri, escriptor i editor de proximitat
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Sovint, parafrasejant el passatge bíblic, veiem la palla en l’ull alié i no ens adonem de la biga en el propi. En el cas que m’ocupa a hores d’ara: acostumem a valorar personalitats que ens han embotit els mitjans de comunicació de masses i n’obviem d’altres que ens són més pròximes i fins i tot accessibles. Un fenomen que no només pateixen les generacions més joves, sinó que també les patim les que no ho som tant.
Hui, sense anar més lluny, quants conciutadans destaquen per mèrits propis des de ben joves? Quants més han mantingut aquesta mena d’estatus meritocràtic durant temps? Tanmateix, que ens siguen pròxims en les seues respectives trajectòries pel fet de conviure a prop i no haver marxat, a pesar del seu reeixit quefer, no garanteix necessàriament que siguen reconeguts com cal. Una circumstància que a mi mateix em sol passar sense tindre que buscar massa.
Sense comptar empresaris, polítics, professionals liberals o esportistes d’elit, tant se val, quants artistes plàstics, músics i cantants, dansaires, cineastes, escriptors… comparteixen la seua quotidianitat amb plena normalitat? Afortunadament, cada volta més i més destacats, i en qualsevol indret d’una comarca com l’Horta.
En no poques ocasions, són els mitjans els que faciliten ‘descobrir-los’ en mostrar-nos-los a través d’una notícia, una entrevista o un reportatge, mentres que en altres és la conversa col·loquial al carrer l’encarregada de transmetre la informació que ignoràvem.
En alguns casos del tenor a què m’he referit, com no, he participat involuntàriament per pur desconeixement i pura ignorància. Doncs la causa va aparellada a la conseqüència. En altres un coneixement d’oïda, parcial per naturalesa, ha comportat una certessa a mitges, incompleta, francament millorable.
El cas de Francesc Bayarri (1961), a qui fins l’altre dia tenia més present per les citacions de tercers a la seua personalitat (llegiu, per exemple, Toni Mollà) que no pas pels seus reconeguts mèrits literaris, a pesar que l’associava a l’extinta RTVV i a l’empresa, també pública, en què ambdós estàvem vinculats: la UVEG. I dic bé, estàvem, perquè l’escriptor d’Almàssera fa poc que es va jubilar. Per fortuna, una de tantes personalitats destacades en l’Horta Nord del trist panorama cultural de què formem part a força de resistir recurrentment contra les inèrcies i els elements. La fatalitat instal·lada, en diríem.
Per fi –mea culpa, ja dic- vaig tindre l’oportunitat de parlar amb ell mentre ens fèiem un café i, alhora, la sensació que la conversa l’havíem tingut des de feia temps malgrat no haver coincidit tan a prop, cara a cara. Una sintonia que cristal·litzà amb l’intercanvi de llibres, al remat els artefactes intel·lectuals que, d’una o una altra forma, segellaven uns mateixos interessos fonamentats en vivències paregudes, així com una visió del món anàloga des dels nostres respectius pobles.
He de dir, en aquest sentit, que les obres que he llegit o estic en procés de llegir de l’autor esmentat m’han transmés la sensació d’haver-les escrit jo també i, si no redactat (que pot semblar massa pretenciós), compratit plenament, perquè en forma de diari/dietari connecten en línies generals amb els meus, molt més modests, en forma de columna periodística. Sobretot, València sic transit (2016) i Cròniques austrohongareses (2025), en què l’autor recull cabòries coincidents en la substància.
El vaig veure il·lusionat, encara que realista, amb el projecte editorial familiar (Companyia Austrohongaresa de Vapors: https://austrohongaresa.com). Il·lusionat perquè ho duu en la sang, realista perquè la difusió de les lletres valencianes no passa -ni de lluny- per moments esperançadors, més bé tot el contrari. Un escenari que, després de vora mig segle de lluita en democràcia, planteja els entrebancs de sempre quan les institucions i una bona part de la ciutadania són més que refractàries al seu ús i a la seua normalització com a principal element identitari i integrador.
