Hipòcrites
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Tothom va poder veure, quasi en viu i directe, com se les gasta un personatge com Erdogan, president de la República de Turquia -el mateix que segellà amb Zapatero aquella Aliança de les Civilitzacions (UNAOC)-, quan deixà outside a Von der Leyen (1958), presidenta de la Comissió Europea, i, amb ella, a la UE i també a la lluita per la igualtat entre gèneres. En uns pocs segons, el mandatari demòcrata turc desmantellà tota una societat opulenta, particularista, miop i panxacontenta, la qual representa l’ofesa, amb la inestimable col·laboració de Charles Michel (1975) –president del Consell Europeu i exprimer ministre belga.
En un acte protocol·lari que no hagué de revestir cap complicació, una altra cosa és el fons de la qüestió (tan vidriosa com sempre entre la Unió i Turquia), totes les vergonyes del vell continent quedaren al descobert sense obrir la boca, vaja, tret del balbuceig incrèdul d’Úrsula. El pitjor de tot no fou només l’instant sinó la inacció còmplice de Michel en no protestar alçant-se i posant-se al costat de la col·lega afrontada.
Com deia, Erdogan –com saben, un demòcrata de tota la vida-, el mateix que intervé a Síria com ho fa Rússia o persegueix els kurds com ho féu Sadam Huseín, amenaça amb deixar passar massivament els refugiats cap a Europa, topeta amb Grècia per la sobirania en la constel·lació d’illes de l’Egeu, té empresonada a una bona part de la cúpula militar i els opositors… no només li mostrà els seus respectes als europeus, sinó que a més deixà evident el valor que li mereixen les dones en la figura de la política alemanya nascuda a Bèlgica, el país de Michel.
Charles Michel, un altre que tal, no només gosà de seure’s plàcidament al costat de l’amfitrió malgrat veure l’evident incomoditat de la dama i el que representa, sinó que, damunt, no fou gens convincent a l’hora de donar explicacions a posteriori. Recorde ara, per a desmemoriats, que ell i el seu govern foren durament criticats des dels Camps Elisis quan la policia belga fou totalment inoperant per a col·laborar amb França pels atemptats de Charlie Hebdo i Bataclan a París, entre el 7 de gener i el 13 de novembre de 2015; el mateix desinterès que van mostrar-li al govern espanyol des de finals d’octubre de 2017 per l’espantada de Carles Puigdemont a Brussel·les. És a dir, un jove polític ambiciós de només 45 anys d’un petit país seu de la UE, suposadament europeista, progressista i –dic jo- feminista, que, a l’hora de la veritat, actua amb la mateixa desídia/indolència amb els seus socis comunitaris com amb els que no ho són, encara que se li burlen grosserament a ell, a la institució i a milions d’europeus i europees a la cara, sense subterfugis vaja.
Si una imatge val més que mil paraules, el que va esdevenir a Ankara el proppassat dia 6 (quasi un mes després del 8 de març) retrata meridianament a uns, a l’altra i a tots plegats al remat. Un senzill acte de calculada descortesia manifesta ha posat cadascú en el seu lloc. Perquè després l’estelada (ja m’entenen, la de la Unió) onege en les institucions de l’estat, els governs autonòmics, les diputacions provincials… i els ajuntaments, sobretot quan aquests darrers adornen les seues balconades amb pancartes que clamen contra les violències masclistes i la igualtat de gènere o retolen les entrades principals als pobles i ciutats amb el lema: ‘Municipi protegit contra la violència de gènere’. En què quedem senyor Michel? Hipòcrites!