Horror
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Veig una i altra vegada, espantat i avergonyit, les imatges de Londres, Roma, Buenos Aires i altres ciutats a propòsit dels campionats continentals de futbol esdevinguts en ambdós hemisfèrics, coincidents per un altre costat amb el desori ocasionat a Espanya des que es relaxaren les mesures profilàctiques antivirus i me pregunte en veu alta: ens hem tornat bojos del tot o sempre ho hem estat?
En referir-me a l’Eurocopa des de termes esportius fa uns dies no vaig poder evitar mostrar la meua sorpresa, incredulitat i fàstic en comprovar que cada país on s’han disputat partits ha pres unes mesures diferents, les quals han permès omplir els estadis per allò de tornar a experimentar el calor del públic animant els seus. L’exemple que millor ho ha il·lustrat és Wembley, l’antiga catedral de l’esport rei on més partits s’han disputat, que ha quedat retratat per a la història com una autèntica gàbia de grills i de totes les misèries dels londinencs i britànics postbrexit, amb la col·laboració ufana d’italians.
Estic horroritzat, no trobe una paraula més adequada al diccionari, de comprovar de què són capaços milers d’energúmens i, amb ells, els d’altres latituds més o menys pròximes amb motiu de la derrota o la victòria, que per al cas és el mateix. Un fenomen, aquest salvatgisme subversiu inoculat en l’ADN, que és cert que troba en el futbol la tempesta perfecta o el caldo de cultiu, però que, sense ell com a excusa, també fa trontollar al nostre país -sense anar més lluny- l’educació, la solidaritat, la responsabilitat, la sanitat i la mateixa economia en moments molt complicats.
Eixos joves, com altres europeus que no ho són tant, s’han encarregat de dinamitar literalment en a penes uns dies el sacrifici de la col·lectivitat per poder eixir del bucle que ocasiona la pandèmia, i (quasi) tot per la celebració d’un campionat on només guanya una selecció –com sempre ha succeït, per cert. Paral·lel, a casa nostra, amb un inusitat carpe diem de conseqüències nefastes que anem a pagar ben car.
Els nostres governs i, en el plànol esportiu, entitats supranacionals com la FIFA i la UEFA, amb la necessària col·laboració de les respectives federacions, s’han lluït a base de bé i, de passada, s’han cobert de glòria. Tan necessari era relaxar tant les mesures antiCOVID amb l’excusa de l’estiu? Tan important era la disputa dels campionats esmentats a Europa i Sudamèrica? La resposta ja la tenim, no ha tardat no-res en aparèixer.
Per a més inri, mentre que temes com els de la violència de gènere, l’acceptació de l’altre independentment de la seua sexualitat i el racisme estan permanentment en discussió per tal de conscienciar la població, resulta que esdeveniments com els esmentats multipliquen pertot arreu les accions violentes davant la mirada còmplice dels que prenen les decisions, ja siguen polítics o executius de guant blanc. A què juguen?
Els mitjans de comunicació es fan ressò fins a extrems bastant perversos (vegeu, a tall d’exemple, el suc que li trau especialment Tele 5 a l’afer Rociíto i totes les cares populars femenines o no que, a canvi del vil metall, s’apunten a denunciar presumptes maltractaments en programes d’allò més qüestionables), tal qual la FIFA i la UEFA enarboren hipòcritament el terme respect per allò de mitigar el racisme als terrenys de joc. És aquest el camí? Probablement no quan les estadístiques són demolidores a Anglaterra per al gènere femení quan hi ha partit de futbol i, a més a més, per a les minories ètniques quan tres jugadors negres erren els penals des del punt fatídic en una final.
L’escola, la tan vituperada i infrafinançada escola, esdevé en gairebé l’únic tallafocs entre la dignitat i la barbàrie. L’escola i, sobretot, l’educació familiar com a complement indissociable. Però no només en aquests aspectes, quan també ha actuat de paraigües protector per a mitigar la pandèmia gràcies a la generositat dels seus professionals. Quan la una està de vacances i l’altra relaxa la seua acció amb les primeres calors estiuenques, coincidint amb la laxitud normativa, el caos esclata amb qualsevol excusa i moment: el futbol, el recés, la festa… Tots els sacrificis que hom ha fet salten pels aires en un tres i no-res i tothom tenim part de culpa d’alguna manera, per irresponsables.