I DESPRÉS DE L’ESTAT D’ALARMA QUÈ…
Albert Ferrer Orts-Universitat de València
Vivim moments convulsos a què no estàvem acostumats els nascuts en el segon terç del segle passat, temps canviants amb rapidesa creixent també per a les generacions més tendres que veuen, entre atònites i incrèdules, com després d’una fallida econòmica d’enormes proporcions de què a penes ens hem recuperat tots plegats esdevé una crisi sanitària també d’abast mundial. Ambdós fenòmens, esguitats per molts altres a diferent escala (crec que no fa falta recordar-los, doncs segueixen ben latents en la retina), emparats per l’ús i l’abús de les noves tecnologies com la panacea dels gurus que, des de l’allargada ombra del poder, dirigeixen els destins de tothom.
El capitalisme no deixa de reinventar-se i, en eixa continua metamorfosi, la seua transformació i el canvi de pell a què acostuma ens passen sovint desapercebuts malgrat tindre lloc davant dels nostres mateixos nassos, quotidianament. I és que en eixa accelerada cursa perquè tot estiga sota control, inclús les manifestacions que creiem espontànies, democràtiques o contrasistema, és capaç de planificar fins i tot allò que hom pot considerar impossible per contraproduent. En altres paraules, no hi ha no-res, ni bo ni tampoc dolent, que escape a les seues sarpes.
En eixes estem, posem per cas, a hores d’ara, exposats a un enemic invisible parent d’altres que ens són més familiars però desconegut encara. Un contrincant probablement artificial que, mira per on, ve a contribuir a reordenar el món de bell nou d’acord amb el poder de les nacions en lluita constant per dominar-lo. Un tauler d’escacs en què Europa, no cap dubte, és l’enemic a batre, aquell que estengué el seu imperi incontestable fins fa poc més d’un segle i que, ara per ara, llangueix oprimit per un fill seu bord a un costat i un gegant considerat fins no fa massa part del Tercer Món i llunyà a l’altre.
Els europeus estem en la corda fluixa en el nou escenari internacional en què la fugida a corre-cuita del Regne Unit ha estat un petit botó de mostra d’una debilitat congènita a la vista de tots. Som els més propers geogràficament a l’emigració africana i del Pròxim Orient -producte de la pobresa, la injustícia i la guerra enquistades in saecula saeculorum des d’època colonial-, amb Rússia i Turquia a la grenya per allò de no perdre el tren i el vesper palestí ben a prop, embolicats a més en la xarxa de nacionalismes històrics per una banda o de regust autoritari per una altra, i emmirallats en una socialdemocràcia somiada però inconclusa si més no utòpica, malauradament.
Tornant al COVID-19, com s’ha batejat al nou enemic públic -ja li posem nom i cognoms, si fa falta, a tot tipus de novetat com si fos un dels nostres, també l’emparada en el canvi climàtic, d’una forma pueril-, veurem en què queda l’estat d’alarma a què obliga a molts països mentre es paralitza tota activitat pública i, fins i tot, privada en què l’economia va a ressentir-se d’aquella manera. Veurem quines conseqüències tindrà en el sistema polític de cada estat i en la seua relació amb els altres. Veurem com afecta a les nostres llibertats, deures i drets. Veurem com ens ho conten els principals grups mediàtics o les fakes news cada vegada més omnipresents, sobretot en temps rebolicats.
Mentrestant, veges a veure a qui se li ocorren semblants homenatges al personal sanitari quan no hi ha hospital, ambulatori i consulta mèdica empaperats amb cartells que recorden al pacient –el mateix que ara aplaudeix des dels balcons la seua suposada heroïcitat- que eixe mateix col·lectiu és sovint amenaçat i agredit a diari per fer –tal qual ara- el seu treball. Un desgavell més en aquesta societat profundament malalta (i no només pel coronavirus asiàtic, quede clar) que –no sabem per què- necessita fer d’allò normal en distintes professions (bombers, policies o sanitaris, per aquest ordre) actes heroics, mentre que d’altres treballadors (netejadors, transportistes, taxistes, reposadors, caixers, dependents…) resten tan invisibles o més que el virus que ens tenalla.
Potser ara, no sé, seria el moment de reflexionar profundament, dies per davant en queden molts, sobre quin és el món en què volem viure i, potser, reorganitzar l’ordre dels nostres valors. Si la salut, posem per cas, és una prioritat ineludible podríem cloure que els retalls fets amb sanya des d’alguns governs centrals i autonòmics per tal de beneficiar que es privatitze el sistema públic i universal no ajuden precisament a hores d’ara a combatre pandèmies com l’actual, sent directament coresponsables de l’estrès dels sanitaris i de la precarietat de les instal·lacions en què desenvolupen el seu abnegat quefer.