Imagina

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Com han canviat els temps, com hem anat envellint i com hem anat deixant pel camí aquelles lluites llegendàries per les que pagava la pena arriscar alguna cosa més que la comoditat i el confort que avui ens caracteritzen com a societat democràtica. Tanmateix, aquells anhels de llibertat, justícia i pau van quedant arraconats per darrere d’altres que, sent igual de legítims i lloables, mai no podrien esgrimir-se sense ells, la base de qualsevol aspiració a progressar solidàriament i en igualtat de condicions.

Dic tot açò perquè amb la que ha caigut i cau al voltant del nostre país (i d’Europa occidental en el seu conjunt, sense anar més lluny) des del 1975 ençà és per a reflexionar i preguntar-nos si en som veritablement conscients. Conscients del patiment de sahrauís, palestins, libanesos, antics iugoslaus, afgans, kurds, iraquians, siris, libis, txetxens, algerians, marroquins, subsaharians  i, ara mateix, ucraïnesos, entre els més recents i propers.

No fa falta ni dir que els nostres pares van ser els que posaren les bases de la socialdemocràcia i que ho feren havent patit la guerra, l’exili, la postguerra, el franquisme i l’emigració, sobreposant-se a tota mena d’entrebancs imaginats i imaginables. Un sistema polític singularment europeu del que som els màxims beneficiaris sense a penes adonar-nos, sense atorgar-li el valor que té i de la qualitat de vida que ens ha proporcionat durant tants anys malgrat els avanços del neoliberalisme i les desigualtats. Tants, que els més joves fa l’efecte que no volem recordar-ho i els que ho són més encara no tenen ni la més remota idea, com si parlar del segle XX fos retrocedir a l’Imperi romà.

Sense aquelles generacions que conegueren la por, la misèria, la fam i es deixaren la pell perquè els seus mai no passarem el que el destí els deparà inopinadament, eixos mateixos que han pagat cara la pandèmia, la banca els menysté i encara ixen al carrer per demanar pensions justes per a tothom. Eixos que un dia (com altres de més joves) imaginaren un món millor al compàs de la lletra i la melodia de John Lennon.

Avui, quasi sense adonar-nos-en atordits informativament per la pandèmia, hem tornat a la Guerra Freda i no per estar en ple hivern, que també, si no perquè el món està governat sobre la injustícia i la cobdícia insaciable dels més poderosos, sempre disposats a usar la força de les armes contra qui faça falta, en aquest cas a les nostres mateixes portes. Açò no és un joc de PlayStation, ni tampoc una pel·lícula d’acció. Açò és, senzillament, la realitat. La que no volem veure obnubilats pel consumisme i les seues conseqüències, la comoditat de no pensar i actuar amb consciència, ni tan sols imaginar.

 

“Imagina que no existeix

[el paradís]

És fàcil si ho intentes

Cap infern sota nosaltres

Per damunt només el cel

Imagina tothom

Vivint l’avui

 

Imagina que no hi ha països

No és difícil

Res perquè matar o morir

I cap religió tampoc

Imagina tothom

Vivint la vida en pau […]

 

Imagina que no existeixen [propietats]

Me pregunte si pots fer-ho

No hi ha necessitat de [cobdícia o fam]

Una germandat de la [humanitat]

Imagina tothom

Compartint tot el món […]”

Lennon, Imagine (1971)