Immersos en la nova normalitat

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Qui ho anava a dir, veritat? Qui anava a dir-nos fa ara poc més de quaranta anys, quan el país estava canviant acceleradament –o això semblava- que un dels darrers reductes del franquisme sociològic, la burgesia o classe mitja d’origen treballador, també anava a ser l’obscur objecte del desig d’un sistema polític, social i econòmic que es reinventa i mai no té prou amb què saciar-se. Eixe ampli sector de la població que, treballant a destall i estalviant (o no malgastant, si se vol), contribuí a canviar la faç de la dictadura militar i, després d’ella, abraçà decididament la democràcia, a pesar de les seues imperfeccions.

Al remat de tot, eixa àmplia base social fou la immediatament precedent a la generació dels baby boomers que tan en boca de tothom estem en l’actualitat, sobretot pel delicat tema de les pensions, a les que gairebé arribarem amb una mica de sort tots plegats més tard que els nostres progenitors, ja vells. Un contrasentit quan hi ha sectors de la població per tots coneguts que fins ara mateix gaudeixen d’una jubilació anticipada a la reglamentària depenent de la gran empresa o institució pública on hagen desenvolupat el seu quefer professional. Ja se sap que la igualtat queda molt bé en la Constitució, com també que no és real; quelcom aplicable a la justícia sense anar més lluny.

I és que aquella classe treballadora que assolí trets burgesos en poder adquirir més d’un habitatge, sovint una casa al secà o un apartament a la platja, un o més vehicles, gaudir de vacances pagades i d’uns sistemes educatiu i sanitari públics… resta hui un miratge tant per als seus descendents directes com per als seus (bes)nets, eixes generacions X, Millennials o Z que venen a representar la seua fi, la cloenda en definitiva a dècades de creixement abnegat iniciat pels que sent xiquets patiren en carn pròpia la guerra i la postguerra.

Privats com estem a hores d’ara d’una banca plural i competitiva, de les tradicionals caixes d’estalvi i del seu caràcter social, tenint com a marc una única moneda clarament inflacionària que, des que entrà en vigor, ha causat els seus estralls, la resta era d’esperar: marcs laborals rígids, explotació del treballador, baixos salaris… i tot embolcallat en una economia de consum (consumista, millor dit) i una tecnologia que emmascaren la dura realitat. Cada vegada és major la pressió impositiva sobre els rendiments de treball, del capital, els béns immobles i el consum per a mantenir els serveis públics, creixen les fortunes dels veritablement rics –que també contribueixen menys al benestar de tots-, mentre que aquella burgesia de què parlàvem va perdent pes específic per allò que ha de respondre a les exigències creixents de l’anomenat estat del benestar i, a més, suportar la inestabilitat de les generacions que conformen els seus descendents, la qual s’allarga dramàticament a la que pertanyen els més joves. És a dir, els avis fan de comodí de fills, nets i besnets mercès al coixí que suposen els seus soferts estalvis i les seues legítimes pensions.

Potser eixe siga el secret –el discreto encanto de la burguesía, parafrasejant la pel·lícula de Buñuel- perquè el sistema no haja fet fallida, almenys des del 2008 fins avui mateix. Aquell creixement més o menys prolongat en temps dels nostres progenitors és el que, al capdavall, ha servit en gran mesura per a substituir l’estat quan el seu model no ha donat més de si en un context de crisi permanent, un panorama que no té pinta de canviar perquè s’ha instal·lat entre nosaltres per a quedar-se com una mena de paràsit.

Immersos en la nova normalitat pandèmica (una baula més en la cadena), el futur no s’entreveu gens clar, ja que quan -amb el pas del temps- aquella burgesia haja desaparegut del tot, tant física com econòmicament, els vents que s’aveïnen no semblen massa propicis per a seguir surant en un món de desigualtats i injustícies flagrants a la vista de tots.