Impresentables

Albert Ferre Orts – Universitat de València

És més fàcil desfer que fer. Aquesta senzilla asseveració resumeix potser millor que cap altra perquè governa hui PP-VOX que no pas una coalició d’esquerres. Entre cantants fracassats, toreros ressentits, maltractadors confessos, beates amargades, negacionistes, oportunistes de saló i una autèntica colla de mediocres de mig pèl, sent indulgents, han estat capaços de capgirar el rumb al nostre país pel simple fet de no haver pegat ni colp, o no haver fet no res, que per al cas és el mateix. Un gran mèrit, segurament.

Aquesta gentola és també poble, òbviament, però no em resigne a pensar que gran part de la població valenciana és com ells. Si això fora cert, independentment de les urnes, la nostra autonomia seria una autèntica calamitat i, a més, sense solució possible. Sobretot, després de patir a una bona porció d’ells durant vint anys, que es diu prompte. Vint anys!, la major part d’ells per a oblidar cansats ja de ser la rialla continua arreu l’estat i d’haver-nos deixat més secs que la moixama. Deu ser que no hi ha 2 sense 3 i això mateix votaren els valencians el 28-M, cansats de 8 anys de gestió honesta i de polítiques socials com mai no s’havien vist (amb una crisi pandèmica enmig sense precedents recents).

Sí, amics, la societat valenciana majoritàriament avorrí les coses ben fetes, almenys allò d’intentar posar-les en pràctica a pesar de l’enrenou mediàtic que creaven determinades friccions (in)evitables. Volem el risc, apropar-nos al precipici, desitgem els fastos sense sentit (i amb sentit, també), tirar la casa per la finestra i quantes coses més en aquesta direcció suïcida. Els Botànics ens han acabat per desesperar, encara que la sang mai no arribara al riu i fos en benefici de tothom, com també s’ha demostrat en la política estatal per molt criticada que haja estat i, hui mateix sense anar més lluny, siga una incògnita la seua continuïtat, malgrat els innegables assoliments aconseguits, en particular, en benefici de la majoria. Les coses com són. Incontestables.

Cantants, toreros, maltractadors, beates, negacionistes, oportunistes i cia. regeixen ufans i desafiants els nostres destins aventant la bandera de la valenciania més rància per coenta i l’anticatalanisme (pancatalanisme, segons ells). Seran atrevits en la seua maldat no exempta d’ignorància supina! Catalanistes els del Botànic? A l’Ajuntament de València? A la Diputació de València?, posem per cas. Aquesta gent és d’un altre planeta, el mateix que han forjat malaltissament sent oposició i ni tan sols això, o siga res en el cas dels ultradretans. Venen, diuen, a derogar tot allò que puguen dels anteriors executius, quan tothom ha vist que palesen d’una escassedat de quadres entremitjos competents que fa paüra, encara que la culpa, clar està, la culpa és dels altres. Sempre igual, amb la mateixa cantilena mustia que sona a victimisme pueril.

Diuen que són estalviadors (agarrem-nos la butxaca, per si de cas), valencians de primera (quan no n’amollen una en la llengua pròpia), lliures (quan volen dir negacionistes), liberals (fatxendes, millor dit) i demòcrates (marededéu santa). Tanmateix, a aquesta colla de degenerats se’ls ha conferit el privilegi de guiar-nos des de les més altes institucions: Generalitat, Corts i Diputacions. Bé que ho pagarem, molt més del que ja ho fem amb poc més de 60 dies de govern tan pudent com sectari.

En una altra societat el que ací esdevé no haguera estat possible, formaria part d’un malson passatger. Però al nostre desgraciat país tot sembla possible, inclús que Rita Barberá siga alcaldessa honorària a instàncies de la mateixa persona que la va trair, que inclús tinga dedicat un pont sobre el vell caixer del riu, que la denominació de València canvie d’accent perquè sí, que s’eliminen carrils-bici… En fi, que s’aplique la damnatio memoriae a la manera que els nazis cremaven els llibres en grans pires salvífiques fins que no quedara rastre de la veritat. Taula rasa i avant, que el Sol ix tots els dies.

Impresentables són aquells que practiquen el rancor a diari sense cap base moral i fomenten desvergonyits la indignitat des de posicions antitètiques i, fins i tot, acientífiques. Quan, a més, ho fan amb la petulància pròpia de qui ve però a servir-se, a aprofitar-se’n, mai no a servir amb honestedat i humilitat.