Impressions, només aixó

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Vivim a contrarellotge, de vegades desaforadament encara que no ens adonem, però no crec que siga necessàriament estrès, o ho siga sempre, vaja. En canvi sí que estic ben segur que és la naturalesa qui pateix eixa tensió que provoquem nosaltres mateixos, sense anar més lluny. En termes generals, cada vegada en som més, sobrevivim més anys i ho fem contra natura, depredant fins i tot el que fins no fa massa no semblava ni productiu ni tampoc comercial.

Inclús ara que sembla que s’és més conscient de l’explotació brutal i il·limitada amb què espoliem el medi natural, malgrat les campanyes de conscienciació en marxa des de fa anys, a pesar d’aplicar-nos amb el reciclatge i les energies renovables res no pareix  suficient quan comprovem el nivell de degradació que ens envolta per poc que siguem una mica perspicaços. No fa falta guaitar molt lluny per a adonar-se’n. L’Horta, sense eixir-se’n de la comarca pateix un trànsit i un soroll endimoniat, fins i tot els camins rurals esdevenen les antigues carreteres nacionals, els camps que hi queden pateixen una sobreexplotació agreujada pels composts químics que fan la terra més productiva i més dependent d’una sobredosi que no es tradueix en collita rendible, les aigües fa tant que deixaren de ser clares i netes en séquies que han anat perdent l’antiga vegetació i la seua fauna mentre el nivell freàtic dels pous va baixant dramàticament.

[Marxa escolar per l’Horta, Meliana (maig, 2022)]

No és millor, ni molt menys, el panorama als nostres pobles, mal planificats en el seu creixement contemporani, nodrits de polígons industrials, jardins de disseny i alberedes arbitràries espargides en ells i en no pocs carrers, brutícia inevitable per la major concentració de població i el dèficit educacional que s’arrossega com una xacra, rodones i carrils-bici impossibles, amb zones superpoblades i altres candidates a formar part de l’Espanya buidada, amb una pressió que no cessa sobre els seus termes municipals, generalment esquifits (el cas de Mislata és més que il·lustratiu, però en uns anys pot no ser l’únic com demostra Alboraia, sense anar més lluny).

[Terme municipal de Mislata]

Lamentablement, els nivells de benestar de què gaudim grosso modo tenen un cost superlatiu que comença portes a fora i segueix portes endins dels nostres domicilis, no cal anar molt més lluny per veure el dany irreparable que exercim a diari i com aquest va pesant com una llosa insalvable. Tot té un límit i el temps no corre, vola, mentre que consumim com mai abans s’havia fet, com mai havia somiat cap dels nostres avantpassats i no fa falta anar-se’n al Paleolític, només 20, 40, 60 o 80 anys arrere.

Una anàlisi assossegada a nivell individual és més que suficient per a ponderar la gravetat de la situació, curiosament potser la inversa d’eixa altra geografia buidada amb premeditació i que –despoblada- esdevindrà una mena d’oasis natural pels que un dia decidisquen fugir de les conurbacions superpoblades. Un present i futur contradictoris perquè contradictori és l’ésser humà. Són impressions, només això.