INDIFERÈNCIA QUASI TOTAL

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Des del dia 7 d’aquest mes l’Horta de València ha estat sistemàticament bombardejada fins el dia de hui, nit i dia sense pausa. L’exèrcit atacant, amb l’amenaça constant d’envair la comarca des del nord en qualsevol moment, ordenà a la població civil desplaçar-se cap el sud amb la condició de no tornar als seus domicilis. Els termes de Puçol, El Puig de Santa Maria, Rafelbunyol, Massamagrell, Museros, Massalfassar i Albuixec s’han convertit en llocs fantasmes, completament destruïts i arrasats. Inhabitables. Però també d’altres més fins a Silla, amb la ciutat de València com a epicentre per allò de concentrar majors serveis públics, sobretot hospitals on atendre cada minut a centenars de ferits de tota mena i condició.

En només vint dies han mort uns 7.000 civils innocents, majorment menors d’edat, ancians, dones i milers de famílies han perdut gran part dels seus membres. Els assassinats en són tants en tan poc de temps que cal soterrar-los en fosses comuns anònimes el més ràpidament possible, en un context tan dramàtic que s’han tingut que tatuar el nom en braços i cames perquè algú en algun moment puga reconèixer els caiguts destrossats per la barbàrie.

Els supervivents no tenen queviures ni aigua que posar-se a la boca, tampoc electricitat ni combustible, menys encara medicaments i cobertura d’internet, ni tampoc on deixar-se caure atesa la confusió. Porten la mateixa roba gairebé un mes i han de fer les seues necessitats en qualsevol lloc, de qualsevol manera a la intempèrie. La higiene és una entelèquia.

Des d’aquell dia atziac –que se suma a tants altres de dolents-, només han entrat per la frontera de Silla 72 camions amb ajuda d’emergència, quan habitualment ho feien 450 a diari. L’exèrcit atacant prohibeix el seu accés regular des de la Ribera Baixa. Cosa que fa que –a més de massacrats a tota hora, en qualsevol circumstància i lloc- vagen a morir a poc a poc per inanició, per no tindre ni anestèsia ni tampoc electricitat. No hi ha temps per a fer-ho de pena per la mort dels majors, pares, mares, germans, cunyats, fills, nets, nebots, amics, veïns, coneguts.

Els centres de salut, ambulatoris i hospitals –en el cas de no haver estat esborrats de la faç de la terra- s’han convertit en edificis fantasmes on es cova la desesperança, on s’olora un fatal desenllaç com mai abans entre crits sords, impotència i ràbia absent d’odi. No hi ha temps.

Amb la frontera tancada, ni eixida marítima per la presència de la flota enemiga mentre beuen aigua salada, gairebé desemparats del món per la incomunicació, sense l’ajut d’ONG ni tampoc de l’ONU –privades també de moviment d’acció-, açò s’ha convertit en un genocidi que no cessarà fins que les conseqüències siguen del tot irreparables. Irreversibles.

Me pregunte obertament si aquest relat fictici, traspassat de Gaza a l’Horta, de Palestina al País Valencià, de l’Orient Pròxim a Espanya, seria suficient per a fer-nos reflexionar sobre el magnicidi que s’està cometent davant dels nostres nassos a unes poques hores en avió, a l’altra banda de la mar que ens uneix, o que ens hauria d’unir més que separar, que és realment el que esdevé per desgràcia.

No podem seguir fent-nos ni els cecs, ni els sords, ni els muts. El que allà esdevé és l’aniquilació conscient d’una població civil innocent, acorralada, bombardejada i famolenca. Abandonada literalment a la seua mala sort pel mer fet d’haver nascut allà i no en cap altre lloc més falaguer.

Fa 78 anys quasi ningú donava crèdit a l’holocaust, fa 70 passava el mateix amb les purgues de Stalin, mentre esdevingué la guerra dels Balcans fa tres decennis ens fèiem creus del genocidi de la població musulmana i dels camps de concentració redivius, per no esmentar la neteja ètnica dels rohinya a Birmània des de 2017, la construcció dels murs de la vergonya a Israel i els EUA, la invasió russa d’Ucraïna o el drama constant dels migrants cap a l’Europa opulenta fugint de la misèria i la desraó.

Com he escrit moltes altres vegades: no veu ni escolta, ni en definitiva sent qui no vol. Així les coses, des de la distància, la desídia i el confort d’Occident seguim veient els bous des de la barrera i, el que encara és pitjor, fent-li el joc vergonyosament a partits d’extrema dreta, portadors d’unes idees inconcebibles a través d’un llenguatge incendiari completament deshumanitzat, tal com fa Netanyahu a Israel, posem per cas. Damunt això, a més d’una indiferència quasi total.