Informació, esport i cultura, o l’entreteniment en temps de reclusió
Albert Ferrer Orts- Universitat de València
No corren bons temps per a la informació, eixa que alguns s’empenyen en titllar de veraç, lliure, democràtica i independent per poc que llegim, veiem o escoltem. I no ho és per moltes raons que es poden resumir en una sola: la concentració insultant dels mitjans de comunicació en uns pocs grups mediàtics, capficats en les quotes d’audiències, els dividends que deixa la publicitat (tret de RTVE, posem per cas) i superar els beneficis de l’any anterior. Però, només això? Òbviament, no, ja que eixes corporacions també tenen accionistes, propietaris que també tenen ideologia i altres interessos (in)confessables.
Si aquests emporis -sobretot privats- basen bona part del seu contingut, o graelles, en canals temàtics d’índole cultural (serials, cinema, concerts o, fins i tot, documentals) i l’esport (fortament capitanejat pel futbol), a banda de ‘realities’ de tota mena i condició, concursos i, en menor mesura, informatius, no ens ha d’estranyar que la qualitat d’aquests darrers siga, més que pretensiosa i gandiloqüent, decididament ínfima. Tant, que han acabat per viciar la resta de la programació, convertint-la en un mer entreteniment a la recerca de la rialla fàcil sense cap substància i, si m’apuren, raó de ser. Tanmateix, eixe és el present i també el futur pròxim.
Ho podem comprovar en aquests dos mesos de reclusió forçada, en què –ens agrade més o menys- hem tirat de TV, especialment, com potser mai per a poder suportar el tedi després de teletreballar, o no, cuidar dels nanos i adolescents, cuinar, fer pa, netejar la casa com mai, fins i tot pintar-la, navegar per Internet, xatejar, ordenar els armaris, arreglar les plantes, escriure, llegir, pintar, cosir, fer ganxo i no sé quantes activitats més. Concretament, els informatius són demencials: panxacontents, manipuladors, cruels, unitemàtics, esbiaixats. Emparats en determinats rostres ‘amb credibilitat’ (riu-te tu d’ells i d’ella) que es presten per a ser la cara i la veu de l’amo que els paga i els ha fet famosos com a imatge preclara de determinada cadena, sense cap mirament ni pudor.
La prova del cotó, entre d’altres moltes que no vénen al cas perquè ja estem al cap del camí, és precisament l’allau de dades sense precisar, diguem-ne generalistes, que tenen la missió d’atordir al més pintat perquè no isca de la sensació de ‘dia de la marmota’ que tan bé representà en el cinema Bill Murray, fent, precisament, de periodista. En una cerimònia de la confusió pròpia de ments malaltisses, uns per altres ens conten de tot menys allò que, a mesura que ha anat passant el temps, ens interessa sobre manera. Posem per cas: Xina, com, per què i quan? Per què s’ha estès tant en uns llocs i no en altres? Què interessa als grans laboratoris? On hi són les dades ‘fidedignes’ de les ¾ parts del planeta? Quan sabrem a ciència certa les víctimes dels nostres pobles, ciutats, comarques i províncies?, etc. En resum, quan ens informaran amb la veritat del que toca i quan pertoca?
Clar que el problema no és només dels mitjans de comunicació, ho és dels governs central i autonòmic abans que tot per la manca de transparència. Però, on hi és el quart poder, eixe que presumeix sense cap vergonya ni pudor de fer periodisme d’investigació? Al remat, existeix eixe complement en els seus codis deontològics a hores d’ara? On hi són eixos periodistes de raça, en diuen, escorcollant-ho tot i sent decididament incòmodes per al poder establert que ens alliberen de tanta porqueria i mediocritat teledirigida a mans plenes? La realitat s’imposa i quasi tot és borumballa, sent indulgents. Material a mig digerir de què es retroalimenta tota la maquinària desinformativa i que, després, inunda les capçaleres fins a la sacietat. Com si tothom fora imbècil, vaja.
En eixe trencaclosques sense solució, no hem reparat encara en el paper ‘sanador’ que en si representa l’esport, per a ser més exacte el futbol. Una veritable font d’ingressos per a eixes corporacions que ja se les arreglaran com siga perquè la competició torne aviat (i amb garanties¡?) als terrenys de joc i, sobretot, a la pantalla babau per a mitigar el desfici patològic de molts com, no ho oblidem tampoc, engordir el ‘share’ i, conseqüentment, els seus comptes de resultats. Al remat, la seua raó de ser.
En què queda doncs el paper de la cultura? En pur i dur entreteniment que també fa pensar si, en cop de cultura, es podria anomenar d’una altra forma. I això que el ‘món de la cultura’ o dels ‘intel·lectuals’, com els agrada dir a no pocs dels seus integrants i a determinats polítics progressistes, va a patir la pandèmia a base de bé, en particular aquella (la major part) que depèn de les subvencions a càrrec de l’erari públic. Jo me pregunte sovint si tanta cultura com la que s’ha difós des de l’arribada de la democràcia ha servit per a alguna cosa més que donar de menjar (lícitament, clar està) als seus impulsors? Ho dic perquè, vist el que s’ha vist, no ha contribuït massa a aprendre d’ella alguna cosa més que l’experimentació d’un gaudi momentani o entreteniment passatger i prou.
Del contrari, amb l’inestimable col·laboració d’una educació com cal, un altre gall ens cantaria
Total, sense periodisme ni cultura veritablement independents i obnubilats pel futbol, què pretenem, que el Mar Roig s’òbriga de par en par (metafòricament parlant)? Poca cosa podem fer tots plegats si, a més d’aquest desastre (com altres anteriors o els que poden vindre), sempre naveguem en direcció cap on bufa el vent. Poca cosa, quan estem desistint conscientment d’exercir com a ciutadans lliures en un sistema democràtic que, suposadament, ens fa més lliures, però en realitat no és així. Cruel paradoxa en temps rebolicats.