Joan de Joanes, o l’excel·lència insuficientment reconeguda d’un valencià del Segle d’Or espanyol

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Alguns pintors contemporanis de Joan Vicent Macip Navarro, universalment conegut com Joan de Joanes, van ser reconeguts en vida, és a dir segles abans que disciplines com les belles arts o la història de l’art ho feren mercès a la investigació. No és el cas de la immensa majoria d’ells, que exerciren la seua activitat per a guanyar-se la dignament, més com a artesans que no pas com a artistes en aquell temps (els regnes peninsulars no eren Itàlia, en la seua diversitat, pel que fa al seu reconeixement). Aquest és, sens dubte, el primer detall que també distingeix el nostre protagonista dels seus col·legues valencians, atès que la seua excel·lència creativa està molt per sobre de la qualitat de tants i tants obradors cinc-centistes. De fet, entre 1529 i 1579, mitja centúria aproximadament, el seu mestratge fou a poc a poc indiscutible i sense parangó.

Aquesta introducció, però, pot conduir a la idea errònia que Joanes només fou un excels pintor valencià, quan en realitat fou el més destacat de tots els que en eixe temps pul·lularen per la península Ibèrica. Una qüestió que encara costa assimilar en les disciplines humanístiques, sobretot pels historiadors de l’art no valencians, no sé si entestats o obnubilats generalment en aquelles grandeses imperials que també afectaren la creació artística. En aquestes i altres qüestions semblants, la provincialitat de la perifèria no casa bé amb el cosmopolitisme del centre i això deixa un reguer de víctimes en el camí que no es correspon amb la realitat.

És cert que la personalitat de Joan de Joanes no està del tot aclarida, almenys pel que fa als nombrosos buits que jalonen la seua biografia, a pesar dels centenars de documents que es coneixen. Quelcom semblant al que esdevé amb la seua monumental obra, iniciada mancomunadament amb el seu pare, Vicent Macip, i closa amb el seu fill, Vicent Macip Comes. Però del que no cap dubte és que la seua mà produí la millor pintura espanyola durant mig segle, que no és poca cosa.

S’ha defensat i es continua fent que Joanes viatjà a Itàlia perquè es pensa que eixa mestria que adquirí sent un jovenet no pogué adquirir-la ací. Tanmateix, defensem que el pintor mai no hi viatjà –tampoc a Flandes ni potser fóra del regne- en tenir a València tot allò que necessità en moments claus de la seua producció: l’estela hispano-flamenca precedent, l’incipient italianisme quatrecentista previ i coetani, i allò flamenc a través de pintors italianitzats. A tall d’exemple, els obradors de Joan Reixac, Francesc d’Osona, Bartolomé Bermejo, Nicolau Falcó i Vicent Macip en una primera etapa, el quefer de Niccolò Delli, Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano en una altra, el taller de Fernando Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina (els Hernandos) després i, finalment, la col·lecció de pintura i tapissos que recalà al Real del cap i casal gràcies a Mencía de Mendoza, marquesa del Cenete i duquessa de Calàbria, per no esmentar la que era posseïdora el seu segon espòs, Ferran d’Aragó, dels seus ancestres napolitans. I no només això, sinó també l’ús d’estampes i peces artístiques d’importació ajudaren a que Joan de Joanes configurés un estil tan personal com sincrètic que revolucionà el món de l’art. Des d’ell, la pintura valenciana obri una nova etapa que perdurà en els seus seguidors, els joanescos, i inclús sobrevisqué en les primeres dècades del segle XVII amb el propi Francesc Ribalta.

Per tant, no estem parlant d’un pintor més o menys innovador o puntualment revolucionari, estem fent-ho d’un creador extraordinari que anà incorporant a la seua exquisida gramàtica un nou lèxic harmònicament com mai no s’havia conegut. Fins a tal punt això fou així que els seus col·laboradors i seguidors gairebé es limitaren a inspirar-se únicament en ell o copiar-lo fins exhaurir la formula. Circumstància que, malauradament, en res no ha beneficiat la fortuna artística de Joan de Joanes en barrejar-se d’alguna manera per la crítica posterior la seua empremta genial amb la dels continuadors, que només veieren en ell l’única font d’inspiració com a garantia d’èxit.

Joanes fou famós en el seu temps. En determinat moment passà a ser conegut només com a Ioannes, el seu nom llatinitzat, quan l’humanisme casolà començà a tindre entitat pròpia i definida i ell treballà per a alguns dels seus màxims representants o protectors. Quelcom inèdit en el seu context, més encara després de les Germanies. Sabia valencià, castellà i llatí quan alguns dels seus col·legues eren illetrats, tenia un talent innat per a assimilar la novetat i incorporar-la sense estridències al seu catàleg compositiu, una paleta cromàtica que no deixà d’evolucionar anticipant-se inclús a alguns dels preceptes del naturalisme posterior, en definitiva una curiositat innata que sabé plasmar com ningú abans d’ell ho havia fet.

Tanmateix, la seua fama, ben guanyada i incontestable, portava en el pecat la penitència. En vegada de veure en ell un tità inigualable, la crítica va confondre els seus assoliments amb els que s’inspiraren en ell, com si la seua obra i la d’altres fos gairebé la mateixa cosa i, per si no hi hagués prou, en no saber-se fins fa uns lustres on acabava la producció paterna i començava la pròpia, inclús se li arribà a regatejar part de la seua producció. Han passat els anys i aquesta situació pesa encara com una llosa sobre el seu quefer injustament.

La polièdrica personalitat de Joanes (Bocairent, †1579), insistim, el pintor espanyol més complet i versàtil, almenys des del primer terç del segle XVI en avant, segueix reclamant l’atenció tant d’especialistes com de diletants i del públic en general. La seua obra, per fortuna molt nombrosa malgrat les pèrdues i desaparicions, es troba majoritàriament dispersa a València, però també a Castelló i Alacant. A la ciutat del Túria, sense anar més lluny, hi ha veritables obres mestres seues, dignes dels millors museus del món en algun cas, com per exemple en la catedral i el Museu de Belles Arts. Nogensmenys, el seu llegat artístic no té el reconeixement ni la projecció que mereix. Ja se sap que ningú és profeta en la seua terra, però recordem que aquest no fou el cas de Joanes, reconegut en vida i també després d’ella, precisament quan la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles volgué distingir en el segle XIX personalitats rellevants com ell en un lloc emblemàtic, pensat com a panteó de valencians il·lustres, entre els murs del convent de Sant Domènec.

Una prova més, una mena de botó de mostra, dels prejudicis arrossegats sense solució de continuïtat pels seus biògrafs, antics i moderns, és la galeria de mitrats de la Seu, executada per ell i el seu taller (en aquella època, l’un no es podia concebre sense l’altre) entre 1564-1569, aproximadament. Una obra portentosa realitzada sobre guadamassil iniciada per ell i continuada per molts altres autors fins l’actualitat, necessitada de pacient i acurada neteja i, si s’escau, restauració que es troba en les dependències privades de la catedral. Sobretot, quan el retrat no fou una faceta conreada sistemàticament aleshores, vessant creativa on Joan de Joanes demostrà ser, a més a més, un mestre consumat. Tant de debò els canonges sàpiguen valorar el tresor que hi és només traspassar l’antiga sagristia i facen justícia tant als bisbes i arquebisbes que governaren la diòcesi des que fou creada en temps de Jaume I com a l’excel·lent Joan de Joanes, que, encara que els imaginà (tret de Tomàs de Villanueva), els dotà d’una personalitat definida i poderosa en inspirar-se en Gregori Ivanyes, el canonge-arxiver que bastia en la nostra llegua el seu episcopologi i que exercí, sens cap mena de dubte,  d’artifex theorice del magnífic programa.

Altres obres mestres del pintor hi són a la Seu, com el ‘Baptisme de Crist’, pintura que ja volgués per a si qualsevol museu, l’estat de conservació de la qual ens preocupa pel lloc tan exposat en què està des de 1535 (vegeu en aquest mateix diari el nostre article de 10.IV.2020), o la ‘Conversió de Saül’, en el Museu Catedralici Diocesà; tanmateix, la sèrie episcopal és la major galeria de retrats que de Joanes es conserva i de què s’està fent un estudi minuciós que eixirà a la llum pròximament.