La Cartoixa d’Aracristi en el segle XXI

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sense cap mena de dubte, aquest conjunt monumental fundat el 1585 al Puig de Santa Maria representa un dels complexs conventuals més sorprenents de l’Horta (exceptuant València), tret del monestir de Santa Maria, en el cor de la mateixa localitat des del segle XIII. Per més que recerquem en la seua geografia, no hi ha quelcom semblant en la comarca, en altres temps esguitada generosament per aquests tipus d’edificacions religioses. És curiós que aquesta històrica població conserve ambdós cenobis en el seu terme municipal en òptimes condicions i a menys d’un quilòmetre de distància.

La fundació cartoixana tingué uns inicis difícils, atès que en morir Cristòfol Roig, cabiscol i inquisidor, i ser soterrat a Valldecrist l’alqueria familiar amb les terres annexes passaren a la seua germana Elena, una dama domiciliada al cap i casal que, en faltar poc després també sense descendència, llegà la propietat als cartoixans perquè s’establiren sense cap renda que els pogués mantenir, amb la condició d’establir-ne una de nova. D’haver-se frustrat el seu desig, no haguera estat, però, la primera voluntat en no poder executar-se per ser impossible la supervivència, abans i després d’ella fracassaren altres intents perquè l’orde monàstic creixés en territori valencià, tal com ho havien fet segles arrere les cases de Serra i Altura.

La petita comunitat que ocupà l’alqueria dels Roig, provinent tant de Portaceli com de Valldecrist, aguantà amb prou feines anys de penúries que estigueren a punt de llastar l’esperança que quallés. El fet que la nova casa estigués a la vora del Camí Reial, en plena horta i molt a prop tant la Reial Sèquia de Montcada com de les poblacions veïnes (El Puig de Santa Maria, Rafelbunyol i Puçol, principalment) no augurava tampoc l’èxit desitjat. Recordem, en aquest sentit, que les dues grans cartoixes precedents estaven prou més allunyades dels nuclis urbans. Tanmateix, la progressiva arribada de donacions i llegats de persones pietoses que, com Elena Roig, desitjaven que les pregàries dels monjos blancs redimiren les seues faltes i els procurés la vida eterna féu que personalitats com el bisbe Andreu Capella –antic cartoixà- els confiaren una part substancial o la totalitat dels seus béns i riqueses a mesura que avançava el segle XVII.

Eixes aportacions, cada vegada més quantioses feren que el projecte seguís avant, arrelés definitivament i anés consolidant-se a poc a poc. D’eixa forma, l’alqueria fou reconvertida en un convent de circumstàncies, s’adquiriren les terres necessàries per ampliar les propietats i poder planificar un nou cenobi, alhora que es desvià el camí que unia en línia recta El Puig de Santa Maria amb el secà i la serra Calderona, fet aquest que avalotà el seu veïnat indignat i a punt va estar d’arribar la sang al riu de no intervenir els jurats de València.

Fet i fet, el que representava un succedani de cartoixa anà canviant paulatinament la seua faç des de la segona dècada del Sis-cents: es construí la porteria d’accés (des del segle XVIII incorporada dintre d’una altra de major envergadura), començaren a elevar-se els murs perimetrals i, finalment, el carmelità fra Gaspar de Sanmartí lliurà els plànols i la maqueta del que seria la cartoixa de nova planta. El primer edifici veritablement monumental que s’hi edificà fou l’església des del 1621 i, a partir d’ella, la resta de les dependències monàstiques. Fou el seu un model conventual adaptat als nous temps, prenent com a referència el d’Auladei a prop de Saragossa, que diferia bastant del de les altres cases germanes valencianes, erigides en la baixa Edat Mitjana.

Podem dir, grosso modo, que Aracristi restava gairebé totalment closa a finals del segle XVII, atès que en la següent centúria només s’hi detecten puntuals intervencions. En resum, un complex molt ambiciós arquitectònicament que ve a resumir com pocs edificis contemporanis valencians els trets definitoris de la construcció del moment. En definitiva, un magnífic compendi d’arquitectura i ornamentació, molt superior en qualitat a les obres mobles que custodià i de què tenim constància.

La vida en clausura seguí fil per randa el pas dels anys, dels monjos i benefactors fins que arribà la Guerra del Francès en què es convertí en improvisada caserna de l’exèrcit napoleònic i, més tard, el Trienni Liberal amb un primer intent desamortitzador que, finalment, quallà el 1835. Data des que el convent fou subhastat, desproveït del mobiliari, les obres d’art, ornaments litúrgics, orfebreria, biblioteca, arxiu… i dedicat pels nous propietaris a l’explotació agropecuària. Avançat el segle XIX, l’antic monestir tornà a servir d’improvisat cenobi a diferents ordes monacals, durant la Guerra Civil serví d’hospital de campanya republicà fins que, en democràcia, passà entre d’altres mans a ser propietat del Reial Automòbil Club de València, entitat que explotà les seues instal·lacions per als socis mentre descurava les seues obligacions a l’hora de mantenir un complex convertit en BIC. Un període fosc, en tant en quant es produïren depredacions sistemàtiques en la rica taulelleria que el conjunt religiós encara conservava, posem per cas, fins que fou adquirit per la família Nebot a principis dels anys ’90 del segle passat; coneguts empresaris valencians que decidiren invertir els seus diners en la seua recuperació: consolidació, restauració i reconstrucció mercè al pla director signat pel polèmic arquitecte Salvador Vila Ferrer, actualment conservador del patrimoni arquitectònic de la seu de València.

Després de tres dècades, Aracristi ha tornat a mostrar el llustre que mai no va perdre del tot, però encara queda molt per fer en un context com actual –tal qual el pretèrit- en què l’administració autonòmica no sol contribuir econòmicament fent costat a la propietat. A banda d’altres necessitats no menors, encara cal tancar el claustre gran, tornar-li el lustre a les antigues cel·les del corredor de llevant i mantenir com una runa visitable les que donen al nord, ja que les de ponent foren arrasades en un període indeterminat. Al remat, un esforç ímprobe, el mèrit del qual recau en els Nebot a través del seu grup empresarial, arriscats gestors que –des de fa lustres- han anat llogant les renovades instal·lacions cartoixanes a determinades iniciatives privades per a la seua explotació: gastronomia, càtering, celebracions, convencions, esport i esbarjo… amb què poder rendibilitzar tan gran inversió alhora que donar ús a un immoble tan reeixit.

L’única opció que els va quedar en no arribar-se a un acord satisfactori amb Paradores Nacionales, de segur la més adequada de totes.
Com esdevé pertot arreu, la pandèmia també ha arribat a Aracristi, tal com les llunyanes epidèmies pestíferes afectaren greument a les societats forals a què pertany; temps de gran incertesa i pèrdues de tot tipus, sobretot humanes però també econòmiques, que en res no ajuden a iniciatives com aquesta a què ens referim. Tot i això, la cartoixa de l’Horta seguirà enlairant el penell de la seua majestuosa cúpula i enfilant-se cap a l’equador del segle XXI, com a testimoni d’un passat sempre present que es projecta cap al futur sense solució de continuïtat 436 anys després.