La dècada prodigiosa: quan l’art valencià esdevingué èxit editorial
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Després de dècades d’existir com a disciplina acadèmica en les universitats espanyoles i, seguidament, convertir-se en matèria optativa en el desaparegut COU, tot coincidint amb la creació dels primers departaments d’Història de l’Art en les antigues Facultats de Filosofia i Lletres, una febre editorial inèdita fins aleshores donà lloc a la publicació d’algunes obres generals que ara recordem en complir-se els quaranta anys de l’edició bilingüe i en dos toms del Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana -coordinada per un jove i poc conegut Joaquín Bérchez Gómez-, per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat, encapçalada en aquell moment per Ciprià Císcar i Casabán.
Una fita historiogràfica de primer ordre, en tant en quant el País Valencià mai no havia comptat amb un llibre tan ambiciós – si exceptuem Historia del arte en Valencia (1978), de Felipe Mª. Garín y Ortiz de Taranco, reeditat per Bancaixa el 1992, en coautoria amb Pascual Patuel-, malgrat les seues carències (com es reconeix en la introducció), a cura d’un bon grapat d’especialistes en la matèria en qualitat de professors, arquitectes, arxivers, llicenciats i, fins i tot, estudiants. Dos toms que recorren els pobles i les ciutats valencianes, així com els seus monuments i conjunts declarats/incoats aleshores Monuments Històrics i Artístics Nacionals o Monuments Històrics Artístics. Un esforç ingent que quallà en el primer corpus arquitectònic en aquestes terres, protegits per la Llei del Tresor Artístic, quan encara es tardarà en assolir en democràcia una legislació pròpia en patrimoni a nivell estatal (1985) i, més encara, autonòmic (1998).
Mentre un primer tom (Alaquàs-Oriola) arribava a poc més de les 738 pàgines, el segon (Paterna-Zucaina) sobrepassava les 1.049 planes, il·lustrades generosament en blanc i negre. Al remat, una col·lecció que arribà a tots els consistoris valencians i les biblioteques existents aleshores i que es va convertir en una obra de consulta obligada per a tota aquella persona interessada en aquest assumpte. Tot i l’ambició, quedava pendent d’anàlisi, estudi i divulgació la major part del patrimoni històric-artístic casolà, en no disposar de cap nivell de protecció reconegut o ser-ho només amb caràcter municipal.
Un estat de la qüestió que sí que tractà, però només a nivell de la província de València, el Inventario artístico de Valencia y su provincia, dirigit per Felipe María Garín y Ortiz de Taranco i publicat en dos petits toms a Madrid en 1983 pel Centro Nacional de Información Artística, Arqueológica y Etnológica, dependent de Ministerio de Cultura. Una obra a cura d’altres sis autors més o menys coneguts, com Clara Ferrando, Felipe Vicente Garín, Consuelo Gómez, Juan Alberto Kurz, Violeta Montoliu i Carlos Soler. Mentre que el en primer tom (Ademús-Fuenterrobles) abasta més de 327 pàgines, el segon (Gabarda-Zarra) més de 358 planes, il·lustrades també en blanc i negre al final. Un treball sintètic i majorment descriptiu, útil en definitiva per la manca d’estudis (o el desconeixement d’ells pel seu caràcter local), que ve a complementar el primer, encara que la seua divulgació fou, suposem, mínima en comparació als llibres de la Generalitat.
Direcció que va seguir uns anys després (1986), igualment a nivell provincial, el Catálogo monumental de la provincia de Valencia, dirigida també per Felipe María Garín y Ortiz de Taranco amb el patrocini de la Caja de Ahorros de Valencia. Una obra participada per altres set coautors, com el propi director, el seu fill, Asunción Alejos, Bernardo Montagud o Violeta Montoliu, entre d’altres, que recull un estat de la qüestió semblant al llibre anterior però amb una voluntat més descriptiva en l’àmbit literari i més sòlida en el seu contingut. Al meu parer, un millor complement a l’obra coordinada per Bérchez en tant en quant es tracten i alhora es dignifiquen nombrosos edificis més desconeguts espargits per la geografia provincial. A diferència de l’anterior publicació de Garín y Ortiz de Taranco, aquest darrer compta amb una breu bibliografia final, insuficient però necessària.
Tanmateix, un any abans, en 1985, va eixir a la llum a Madrid el volum dedicat a Valencia per la col·lecció Tierras de España de l’Editorial Noguer. Una obra que, pel que fa a qüestions artístiques, comptà amb el concurs del murcià Alfonso E. Pérez Sánchez, un dels historiadors de l’art més rellevant del panorama acadèmic i cultural del moment, qui va residir i estudiar a València en la seua joventut. La seua aportació bé podríem considerar-la com un exercici madur del que suposa la disciplina en aquesta dècada, doncs fa un repàs brillant des de la Prehistòria fins l’art contemporani i aporta un exhaustiu llistat bibliogràfic, el qual dona fe del seu coneixement malgrat no viure ni tampoc treballar en aquest indret. Arte, com s’anomena el seu text, ocupa entre les pàgines 145 i 416, molt ben il·lustrades i, com dèiem, escrites. Un vertader espill on reflectir-se la disciplina a través de les noves generacions, precisament les que ara mateix millor representen eixe esperit i en aquell temps s’estaven formant en les aules universitàries. Al capdavall, una veritable Història de l’Art Valencià i punt d’inflexió endavant.
1986 també va ser l’any de l’aparició del primer volum de la Història de l’art al País Valencià (322 pàgines, il·lustracions a banda), complementada posteriorment per altres dos fins convertir-se en trilogia el 1998. Un projecte de l’editorial Tres i Quatre que van dirigir E. Llobregat i J. F. Yvars, i en el qual van anar participant diversos autors com a especialistes contrastats dels diversos períodes abordats (com els propis Llobregat i Yvars, Daniel Benito, Fernando Benito, Joaquín Bérchez, Núria de Dalmasses, Antoni José i Pitarch o Santiago Sebastián, entre d’altres). En resum, un projecte propi d’una disciplina madura que –seguint la línia dels textos de Pérez Sánchez- assolia un fervor editorial desconegut fins aleshores.
Per rematar aquesta mena de feliç commemoració, fem esment d’una obra amb voluntat clarament enciclopèdica (des de 1986 en avant): la Història de l’art valencià editada a mitges pel Consorci d’Editors Valencians i dirigida/coordinada pel crític d’art Vicente Aguilera Cerni. Dic a mitges perquè l’editorial va fallir quan quedaven per eixir a la llum els darrers toms dels set programats entre la Prehistòria i l’art contemporani. Una col·lecció fastuosa, luxosa i… excessiva amb ulls d’avui que, en realitat, aportà menys de l’esperat al coneixement de l’art valencià, més enllà de l’extensa nòmina de noms bastant coneguts d’aleshores ençà com autors del mateix en les seus diverses etapes i estils. L’enciclopèdia culmina una dècada trepidant com mai havia esdevingut pel que fa a aquesta disciplina del coneixement, tant que mai més s’ha repetit ni potser es reitere en una nova ocasió, almenys a nivell imprès.
¿Què ha quedat d’aquella dècada prodigiosa, editorialment parlant? Doncs un bon conjunt pioner de llibres d’art valencià –augmentat més modestament amb posterioritat-, un grapat d’autors més o menys consagrats dels que en queden pocs en actiu i, sobretot, el panorama que des d’aleshores es beslluma per mitjà dels seus continuadors: alumnes, deixebles o col·laboradors, en suma noves generacions d’historiadors de l’art, que han fet créixer exponencialment el coneixement de la casuística valenciana fins el dia d’avui. Autors que han trobat en la publicació de monografies, capítols de llibres, catàlegs o articles d’investigació el substrat intel·lectual adient per a seguir fent madurar la història de l’art valencià. Tot i això, queda a hores d’ara un tema cabdal sempre pendent que, com a col·lectiu, no podem obviar ni tampoc defugir: la divulgació i difusió a la societat, la transferència del coneixement, en suma.