La diversitat funcional en l’IVAM

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

L’altre dia, en acabar una prova escrita als meus alumnes, vaig eixir l’últim de l’aula tot carregat de papers i m’adrecí als lavabos. Atrafegat com anava, vaig entrar a l’apartat reservat a les persones amb diversitat funcional per dos motius: estava buit i disposa d’una pica on podia deixar la paperassa sense risc que es mullés, circumstància bastant habitual en les piques comunes dels WC de la meua facultat.

No crec que estigués ni tan sols un parell de minuts fins que, després de llavar-me les mans, vaig eixir de nou tot carregat. Tanmateix, mentre estava en ell, vaig escoltar que un altre usuari entrava. Precisament amb ell vaig ensopegar-me en la sortida mentre es netejava les mans. Un tipus d’una edat semblant a la meua, eixut i d’aspecte saludable, desconec si col·lega o alumne perquè em sonava la cara, que, d’esquenes, se m’adreçà preguntant-me quina discapacitat tenia. Per uns instants creia que la qüestió no anava amb mi, però en veure que només hi restàvem tots dos i que esperava una resposta, li contestí si no veia com anava de carregat. Es veu que no vaig satisfer les seues expectatives perquè tornà a preguntar-me impassible per la meua discapacitat. Sorprès per la insistència i fredor amb què em parlava, vaig quedar-me uns instants mirant-li fixament els ulls i me n’aní un tant compungit cap a les escales en direcció al meu despatx. Sobretot perquè em semblava injust l’interrogatori fugaç, a boca de canó: ni sabia res de mi ni jo d’eixa persona un tant inquisidora.

Passades unes hores, mentre xerrava distès amb la meua filla (mare primerenca), li vaig comentar el cas rememorant que el nostre Javi (germà seu i fill d’un servidor) mai no pogué disposar d’una plaça de minusvàlid davant mateix de casa –sent un gran dependent- i, durant la seua curta vida, dissortadament, no sempre féu ús de lavabos adaptats on no els hi havia. El comentari no passà a majors i ambdós concloguérem que millor haver-ho deixat així, no pagava la pena més ni tampoc recordar patiments pretèrits viscuts en carn pròpia.

Mira per on, poc abans de decidir-me a escriure aquestes ratlles i a l’endemà de l’afer descrit, llegisc amb certa sorpresa i incredulitat una noticia de què es fa ressò Levante-EMV, en què informa que l’IVAM prescindirà del seu personal amb discapacitat que, fins ara, atenia el públic, amb l’excusa que premiarà a les empreses que el contracte en avant, encara que en qualitat, supose, de subcontractat. Sembla que un dels motius és –literal, segons el rotatiu esmentat: “que de un servicio de mero acompañamiento en sala se pasará a un servicio más cercano a la mediación, siguiendo la estela de los grandes museos nacionales e internacionales”. És a dir, i perdonen com ho interprete sense més elements de judici: molesten.

La cosa, però, suscita més reflexions encara –inclús aparentment contradictòries- en ser, potencialment, professor dels estudiants que –ja graduats- podrien substituir els al·ludits en estar habilitats professionalment per a fer-ho i, a més, necessitar eixides laborals adients a l’alçada dels seus estudis. Quelcom del que em queixe amargament a classe en veure l’escàs personal veritablement capaç de què disposen els nostres museus amb insultant i tradicional recurrència.

Tot i això, no entenc les decisions –diguem-ne salomòniques- que, de tant en tant, es prenen en institucions culturals com ara l’IVAM. ¿Com és possible que no es puguen compaginar sengles col·laboracions de forma harmònica i sense greuges comparatius  innecessaris? ¿Tot es redueix a pur i dur economicisme? ¿S’aplicarà el mateix criteri al personal voluntari, majorment jubilat, encara que ho faça gratis et amore? Especialment, tenint en compte que l’actual directora del museu d’art contemporani esmentat, Nuria Enguita, prové de Bombas Gens Centre d’Art, una col·lecció museogràfica que fa gala d’emparar-se en una fundació, precisament Per amor a l’art, des de la qual es recolza la investigació en malalties rares, com l’anomenada de Wilson. Circumstància que ha de recordar bé la historiadora de l’art madrilenya, especialment quan només fa uns mesos suposem que compartia aquesta filosofia benefactora de la casa on treballava.

En fi, deixem aquests tipus de polèmiques on corresponen i que qui haja de decidir que ho faça, però que no s’oblide que per a gestionar museus es necessita alguna cosa més que saber d’art, pensar en números i la projecció internacional dels seus fons i exposicions, per importants que hi siguen. Fa falta una mica més, clar, però d’humanitat. La mateixa exactament que al tipus que m’interrogà implacablement.