La façana de l’azulejera valenciana de Meliana compleix el centenari
Article: Albert Ferrer
Meliana manté encara avui cert caràcter històric en alguns dels seus carrers a través dels edificis que els conformen, a pesar de les notables pèrdues patides pel seu patrimoni arquitectònic centenari, precisament quan es van bastir la major part dels habitatges que són testimonis vius del seu passat com a poble. Una circumstància que comparteix amb altres localitats de la rodalia i que ens hauria de fer reflexionar sobre la seua fortuna diversa i canviant.
A les primeries dels anys ’90 del segle passat, tot i coincidint amb la recent adquisició per part de l’Ajuntament de Meliana del Palauet Nolla, començà la labor del seu estudi i reivindicació impulsada des del mateix consistori. Després de les tires i arronses protagonitzades per les successives corporacions que anaren alternant-se en l’alcaldia ençà, des de fa uns anys l’edifici compta amb un pla director, la voluntat política de rehabilitar-lo i restaurar-lo per fases per a la ciutadania i, també, recuperar-lo com a peça fonamental del complex fabril edificat per Miquel Nolla Bruixet fa poc més de 150 anys i encara en ús.
Tanmateix, en aquests darrers anys hi ha hagut sensibles pèrdues arquitectòniques, segurament evitables, que han deixat de formar part de l’escenari urbà per sempre en la plaça del Pou, el Tossal o els carrers de la Sarieta i del Forn Vell, per esmentar només uns pocs exemples.
Particularment dolorosa entre totes elles fou l’enderrocament de l’única casa amb blasó heràldic que hi restava a Meliana, l’anomenada de La Torreta, antiga residència rural dels Tamarit, una de les més importants nissagues de València dedicades a la seda al segle XVIII de què encara queda record al barri dels Velluters de la capital mitjançant un magnífic palau homònim. Un fet, al remat, que ha desconnectat materialment la població dels preciosos fils de la Ruta de la Seda, malauradament.
En aquest context ambivalent, la façana de l’Azulejera Valenciana Bernardo Vidal, aixecada el 1920 enfront mateix de l’estació del trenet com una mena d’excels mostrari urbà que publicitava la seua ceràmica artística, no deixa de llanguir des que tancà les portes fa vora d’una seixantena d’anys i, més recentment, s’eixamplà l’andana del metro. La façana està protegida en la normativa urbanística local, inclús fou intervinguda tímidament fa poc menys de tres dècades, els hereus del fundador de la indústria ceràmica conserven les peces que s’han anat despenjant de la mateixa pels anys, però a hores d’ara no sembla que vaja a revertir-se el seu estat de lent i progressiu deteriorament.
Cal tenir en compte que, a diferència del Palauet Nolla situat al cor de l’horta, la centenària façana ceràmica és vista per desenes de milers de passatgers que viatgen en la Línia 3 del metro, convertint-se en l’edifici més popular de Meliana juntament amb el Xalet dels Cardells, situat a l’altre extrem en el pas a nivell.
Potser, caldria convenir amb els seus actuals propietaris, la fàbrica Pràctic SA, la possibilitat d’invertir en la seua conservació atès que estan obligats a fer-ho com qualsevol altre veí de Meliana, tanmateix –tenint en compte el seu indubtable interès general, que excedeix el particular- podria negociar-se una fructífera col·laboració amb el consistori que tornés la seua dignitat i esplendor en el seu centenari.