LA IMATGE D’ESPANYA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
La visió que d’Espanya es desprèn en l’actualitat –no parle de la marca Espanya, per ser un eslògan comercial propi del màrqueting i el marxandatge – pot resumir-se en tres pols, és a dir: el polític, l’esportiu i l’artístic. El primer encapçalat per Feijóo, Sánchez i Puigdemont; el segon capitalitzat gairebé en exclusiva per Rubiales; i el tercer, a una certa distància, per Sorolla. Tres puntes d’icebergs que, en realitat, n’és només un per a definir quina imatge traspua de l’estat.
El pròxim acte d’investidura del popular, que es preveu fallit, ha tornat a destapar la caixa de Pandora sobre la sobirania i la unitat del país. Tot just quan els dretans sabien d’avant mà que aquest i no altre era l’escenari que els esperava, atesa la seua inoperància manifesta per a dialogar amb la resta de formacions fins on se puga atenent el mandat de les urnes. Com acostumen a fer allà on governen, o s’està amb ells completament o en la seua contra, no hi ha posicions intermèdies des d’on poder avançar sota el lema d’una por antiga ja endèmica com a excusa permanent: ruptura, balcanització… Això i, a més, envoltar-se de l’única legitimitat possible, que és com negar-li-la de retruc al principal partit de l’oposició sense esperar la seua decisió final. Aplicar la prevenció a la cura de forma sistemàtica si aquesta darrera no depèn en exclusiva d’ells, vaja.
Aquesta manera d’actuar a la desesperada quan els interessa, emparada en la seua legitimitat per a governar en ser la principal força en vots, comporta qüestionar el dret de l’oposició a intentar-ho malgrat que aquesta puga formar govern amb la resta de partits. Un mal perdre enquistat en el seu ADN que els aboca a la recurrent proclama populista i a la convocatòria d’una nova manifestació a Madrid dos dies abans de la investidura, donant per cert que els socialistes accediran a les principals reivindicacions dels nacionalistes catalans, en particular de Junts, per tal de perpetuar-se indefinidament.
En un altre context, però també d’àmbit estatal, ¿i si Rubiales s’haguera comportat com cal la nit del 20 d’agost? No em cap dubte que l’escàndol de les seues accions en privat en l’òrbita federativa –sabudes i, fins i tot, denunciades- hagueren quedat esmorteïdes (i permeses) durant més temps atesos els resultats visibles de l’èxit internacional aconseguit per les campiones mundials. ¿Què li passaria pel cap a l’exfutbolista com a president de la federació futbolera per a confirmar davant propis i estranys la seua mala reputació? No en cap dubte: el poder absolut. Un estat de gràcia que confirmava la seua polèmica gestió, així com la de molts altres directius de l’entitat que, com ell o de semblant manera, gestionen les distintes federacions, posant entre les cordes la d’alguns dels seus empleats més significats, amb Vilda i De la Fuente com els més rellevants.
Sabedor de la protecció encoberta dispensada fins eixe precís moment pel propi Sánchez per allò de mantenir a ratlla a un altre personatge polièdric com Tebas (totpoderós president de LaLiga), Rubiales mai no acabà de disculpar-se com era preceptiu, mentí públicament, feu política barata i, a més, s’enrocà al càrrec com una mena de pseudo-heroi amb peus de fang per a vergonya pròpia i aliena.
Per últim, la coincidència dels relats anteriors amb els excessos de l’any Sorolla, dedicats al pintor valencià que hi proporcionà la seua particular visió d’Espanya fa poc més d’una centúria i que, en exhibir-se a Nova York, assoleix una dimensió que potser mai no haguera tingut d’exposar-se ací, fa què pensar. Joaquín Sorolla fou un magnífic pintor que retratà aquell país poc abans del colp d’estat de Primo de Rivera amb la condescendència d’Alfons XIII. Ho feu de forma excepcional en gran format, emparant-se en els beneficis de la fotografia per a captar instantànies congelades, com també de les seues mancances en ser en color sèpia o blanc i negre. En definitiva, ens deixà la seua pròpia visió a color d’un precís instant en els inicis del segle XX que te a més d’un gran valor artístic un altre de costumista vàlids per a analitzar aquella societat, però tan diferent de l’actual quan no es deixa de reivindicar en els darrers anys no sé ben bé per què ni amb quin propòsit tret dels esmentats.
En resum, la imatge d’Espanya ara per ara és la que marca el calendari polític i els seus principals actors, sempre a sarpa la grenya de forma inveterada; sobredimensionada pels excessos impúdicament aventats mundialment des de les més altes instàncies del mon del futbol casolà i, alhora, ancorada en el passat a través de l’obra realitzada per un excels pintor valencià d’entre segles. Tres puntes d’un mateix iceberg, com dèiem, anomenat Espanya que palesen avui les seues profundes contradiccions arrelades en la seua idiosincràsia, entre retrògrada a ultrança i progressista a pesar de tot.