La importància de l’ofici del treball de la terra

Article de Néstor Campos Bokokó, veí de Benetússer.

«Qui dóna de menjar és la gent que treballa la terra, no les grans superfícies». Una gran veritat (i evident) a una concepció errònia que s’ha anat propagant com el virus que ara patim. Alguna vegada escoltes a xiquetes i xiquets dir, des de la seua innocència, que, per exemple, el pa el fa Mercadona, quan el fa el/la forner/a; que la fruita ix de la fruiteria, quan ix de la pròpia terra… Te’n adones de la importància d’ensenyar bé els oficis, el màxim possible d’ells (temari bàsic a l’etapa preescolar), per prendre consciència de la realitat que ens envolta.

Als camps valencians naix molta matèria primera, molts productes frescs i de qualitat, moltes varietats autòctones, que es «crien» en la terra amb l’ajuda d’un clima envejable com el valencià i de moltes mans que li posen estima i esforç per a que el producte final siga el millor. Els camps valencians poder abastir a milions i milions de persones que viuen al País Valencià, ja ho diuen les pròpies camperoles i camperols. Deurien ser raons més que suficients per valorar d’un dels patrimonis valencians més antics, com és el treball del camp. Tot i així, hi ha partits amb els interessos fixos en els diners i els grans negocis que «no ho veuen» quan permeten l’entrada de molts dels productes de l’estranger que ja tenim a casa però que “recuperen la vista” fent-se fotos defensant la taronja valenciana. És l’habilitat de combinar la defensa de productes de qualitat amb cinisme i postureig de qualitat.

Tot i viure a un municipi urbà, he tingut la oportunitat d’ajudar alguna vegada al camp, en la collida de la oliva i de verdures. No en sé molt de l’ofici, ho reconec, però fer-ho ajuda a adonar-te de com és de dur moltes vegades el camp i de la importància que té. Al portar a terme aquesta acció he acabat per sentir aquella connexió especial amb la terra i amb el seu aire pur que tant necessari és per renovar-se, per prendre consciència d’allò que estem llençant a perdre, i per oblidar-se un poc de l’asfalt i el moviment convuls metropolità del dia a dia.

Els treballs que cobreixen necessitats primàries, com en aquest cas menjar, deurien ser els millors considerats, bàsicament per això, perquè cobreixen necessitats. I malauradament de vegades la seua consideració es troba al final de la cua. I moltes vegades la consideració comença en l’educació, com tot. Si ben és cert que les escoles que es troben a pobles amb la natura al costat de casa és molt més fàcil aconseguir eixa consideració, a les escoles de municipis metropolitans és fa més complicat, tot i que ja moltes porten a terme accions de cura de la natura i conscienciació de l’entorn natural com els horts escolars.

«L’horta és vida». Voler destruir l’horta és voler destruir vida. I així moltes vegades ho han intentat partits que han considerat més important els “calés” que a la Mare Terra. Exemples propers en el temps com el de la construcció de la V-21 sobre 80.000 metres quadrats d’horta on s’alçava des de 1906 el Forn de Barraca ho corroboren.

Espere que del coronavirus isca una part positiva en aquest aspecte i es que valorem allò que ens dona de menjar, que es la terra, a aquelles persones que la treballen, i al nostre patrimoni agrícola, que és únic.