La intrahistòria dels nostres museus

Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València

En altre temps, sobretot per a d’altres mentalitats, visitar els museus de les ciutats, quan es viatjava més esporàdicament que en les darreres dècades, no deixava de ser un plus que incrementava el valor d’eixir de la quotidianitat i poder contemplar aquells distingits edificis i les seues col·leccions que, llavors, hom coneixia pels llibres, les diapositives, el cinema i la TV. Després del ‘tour’ realitzat, majoritàriament a l’estiu, però també coincidint amb les falles, la pasqua o algun pont o aqüeducte festius, el seu relat era primordial per a digerir-lo com calia compartint-lo amb pèls i senyals entre els bocabadats interlocutors. La llavor, com ara i en altres circumstàncies ben diferents a l’actual virus, germinava en incrementar la curiositat dels nostres contertulians, que, esperonats per la narració, somiaven poder fer un dia el mateix.

Aquella efervescència, progressivament assumida, a recer d’una millor situació econòmica i l’accés majoritari (universal, en diríem) tant a l’escola i la universitat com a la cultura, anà incorporant nous viatgers, impensables abans, i noves experiències al llarg i ample del globus terraqui. Tanmateix, i alhora, anà apareixent el turista, com a lògic succedani del viatger; prova fefaent que s’albirava un suculent negoci en massa mitjançant ofertes i destins tan atractius com decididament competitius. Al remat, tota experiència positiva no deixa de convertir-se en una oportunitat per a la massificació: ja ho sabem, quan més èxit i major afluència millors preus.

El que abans era una experiència per a contar que podia enriquir i, fins i tot, impregnar el viatger depenent del seu grau de sensibilitat, de cop i volta, es convertí en una mena de rebaixes de les d’abans, ja m’entenen. El plaer de viatjar es transformà en una espècie de competència insana per allò de fer el que altres havien fet abans que u i, si podia ser, més encara. Allò que criticàvem i ens servia per a riure’ns dels asiàtics (japonesos en primer terme, com és preceptiu), tothom començà a imitar-ho i a superar-ho emparats en la digitalització dels nostres aparells d’última generació.

Relate tot açò per a parlar una mica de la intrahistòria dels museus casolans, de tots ells, els d’èxit fulgurant i els que quasi ningú recorda, ni tan sols els pressupostos públics anuals. Eixos continents tan preuats antany com a part d’una experiència única en propiciar enfrontar-nos intel·lectivament amb les seues col·leccions, aquelles precisament que, per causa del destí majoritàriament o perquè així ho han volgut els seus gestors, ens parlen sovint del pretèrit, inclús sent recent.

Perquè una bona part d’aquests espais nasqueren improvisadament, quasi sense demanar-ho ningú, a resultes de la definitiva desamortització de 1835 per a intentar mitigar l’estat de fallida tècnica en què es trobava la hisenda espanyola després de la Guerra del Francés i la pèrdua de la immensa majoria de l’imperi colonial en un context polític i social singular de tires i arronses entre la tradició i la modernitat. Goya, per posar un exemple conegut, resumeix en la seua vida i obra com potser ningú aquest període.

La massiva confiscació de les propietats religioses considerades en mans mortes (o improductives) per a la seua posterior subhasta no assolí els efectes desitjats, ni per a l’esquifida economia del país com tampoc per a fomentar una burgesia més sòlida que pogués contribuir al progrés del país. Sí que fou, en línies generals, una desfeta en tota regla per al patrimoni cultural secularment atresorat, ja que, en alienar-se sobtadament eixos béns immobles de les seues respectives confessions, el seu patrimoni moble (arxius, biblioteques, mobiliari sumptuari, obres d’art, teixits, orfebreria…) quedà en un limbe mentre es decidia què fer amb ell, com fer-ho i on dipositar-ho.

Malgrat la bona voluntat que, de segur es posà en bastir inventaris de tota mena i condició pel personal encarregat d’enregistrar l’ingent llegat, podem imaginar-nos sense gaire esforç la manca de preparació del mateix i les dificultats en fer-ho efectiu amb eficiència. Pensem, a títol d’exemple, que un convent amb diversos segles de vida pràcticament ininterrompuda podia albergar fàcilment centenars i centenars de documents redactats en pergamí i paper per amanuenses en distints períodes històrics (escriptures, testaments, codicils, censos, capbreus, contractes, àpoques, butlles, privilegis, memòries, cròniques…), milers de llibres (manuscrits, incunables i impresos), nombroses peces d’orfebreria d’or, plata i d’altres materials amb incrustacions d’esmalts, ivori i pedreria (encensers, calzes, patenes, creus, bàculs, custòdies, hostiers, sagraris, reliquiaris, llànties…), vestuari i teixits litúrgics (dalmàtiques, casulles, hàbits, sotanes, frontals, cortines, tapissos, tapets, guadamassils…), diversos retaules i escultures de diferent tamany (normalment de fusta estofada, daurada i policromada) i una bona quantitat de quadres (al tremp, a vegades amb pa d’or, i a l’oli sobre fusta o llenç, en ocasions sobre planxes de coure) de diferents estils.

Podem fer-nos una lleugera idea dels centenars de cenobis que, com el de Benifassà (1233), Sant Domènec de València (1239), el Puig de Santa Maria (1240), Portaceli (1272) o Valldecrist (1385) –alguns dels més antics i importants, s’escampaven pel que fou el regne de València per a adonar-nos de l’immens tresor que passà de ser gestionat pels seus legítims propietaris a mans estatals, provincials i, en menor mesura, locals, deixant pel camí la seua immemorial utilitat quotidiana per a convertir-se des d’aquest precís moment en objectes culturals.

No cal pensar massa per a cloure que una part d’aquest patrimoni va perdre’s pel camí, passant sovint a diverses mans privades de forma inapropiada, encara que la seua major part fou traslladada i custodiada en diversos edificis mentre es decidia com, quan i de quina forma trobaven destí definitiu.

En qüestions artístiques, tret del Museo Nacional del Prado, nodrit des d’un principi amb les col·leccions reials, que, prèviament, s’acomodà el 1819 en un edifici concebut per Villanueva com a museu d’història natural i observatori astronòmic, la immensa majoria dels museus espanyols, i valencians, nascuts des de la primera meitat del segle XIX també s’adaptaren a construccions prèviament dissenyades per a altres usos i menesters, amb la particularitat que les seues col·leccions eren decididament miscel·lànies i diverses pels seus orígens, i, alhora, de temàtica aclaparadorament religiosa.

Han passat els segles i les persones però eixes institucions, amb major o menor fortuna, més o menys visitades, hi són encara presents com a dipositàries permanents d’un passat llunyà compartit. Algunes d’elles, com el Museu de Belles Arts de València (1837), definitivament assentat en l’antic Col·legi Seminari de Sant Pius V des de 1946, mostren també altres fons de procedència diversa, com el gens menyspreable de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, o fruit de llegats, cessions i adquisicions que vénen a enriquir i diversificat el seu pòsit artístic. A Castelló, el Museu de Belles Arts, compta des de 2001 amb un nou edifici que alberga diverses col·leccions d’àmbit públic i privat en veritables condicions de ser conservades i gaudides. D’altres de més recent creació dedicats a l’art contemporani mostren edificis de nova planta nascuts per a eixa finalitat, cas de l’IVAM (1986), encara que el degà a terres valencianes siga el MACVAC (1972) de Vilafamés, ubicat en el palau del Batlle (segle XVI).

Molts més museus i col·leccions d’art, arqueologia, etnologia, història, música, joguines, ciències naturals… han anat naixent i estenent-se per la nostra geografia sense solució de continuïtat, replegant les manifestacions més diverses de l’ésser humà i de la natura en aquestes contrades, fonamentalment. Siguem conscients de la seua vàlua i que romanen en aquests espais perquè mai no perdem el fil dels nostres orígens i evolució, motiu de gaudi, aprenentatge, educació i reflexió permanent. No fa falta anar molt lluny per a trobar-los i, un cop dins, tindre a l’abast el que mai no ens proporcionaran ni els llibres, ni les diapositives, ni el cinema, ni la televisió; ni tan sols els llocs web que aquests dies de confinament hem visitat més que mai.

El 18 de maig celebrem el ‘Dia Internacional dels Museus’.Que no quede en una fita més sense substància marcada en el calendari i abordada fugaçment als noticiaris de la jornada. Els museus són de tots, fem-los nostres.