LA MÀGIA DEL FUTBOL
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Escoltava l’altre dia per boca de Gento (1933-2022), el ràpid extrem del Madrid que defensà els colors de l’equip de Chamartín entre 1953 i 1971 -qui més Copes d’Europa (ara Champions League) ha aconseguit fins ara-, que en edat de senectut encara somiava de tant en tant que estava en actiu i gaudia de la pràctica del futbol. Una sensació que també ens acompanya als que l’hem practicat alguna volta en qualsevol de les seues modalitats. Un cas paral·lel segurament als que han realitzat qualsevol altre esport durant la seua infantesa, adolescència i joventut.
Com que qui millor pot parlar de mi soc jo mateix, com cadascú de si mateix, és més que obvi, referiré que aquella llunyana etapa farcida de contrastos inaudits avui en què el lloc de trobada habitual era el carrer i els camps perduts, no hi havia dia que no li dedicàrem una estona més o menys prolongada al baló, sobretot quan els camps reglamentaris eren gairebé estranys i el futbol era cosa dels més majors.
Entre clots, rotgles de brossa verge, terra dura, pedres, séquies i sequiols o asfalt d’última generació segons el cas, els xiquets de la contornada ens citàvem puntualment –cadascú vestit d’un equipatge diferent, calçat esportiu i, més estranyament, botes- per a disputar partits memorables, almenys en la nostra tendra memòria. Amb porteries fetes amb la roba que ens sobrava, o les pedres més grans que trobàvem depenent d’on tenia lloc el partit, aplicàvem les regles mitjançant un consens incert però útil que ens evitava sovint haver de discutir sobre la validesa o no d’un gol, d’una falta o penal, quan els fora de joc no existien en aquelles confrontacions necessàriament amistoses.
No havia cap àrbitre, ni banderins, ni vestidors. Només un esfèric d’algun dels participants i… a jugar. Per descomptat, tampoc espectadors, tret dels vianants quan els partits es realitzaven al carrer. En cada casa hi havia un baló de goma o de cuir a la moda i, depenent de l’afició de cadascú, equipatges del VCF, Llevant UE, Barça… per a l’ocasió. També s’usaven els reglamentaris per a la gimnàstica al col·legi de torn, el més habitual.
Quan el meu amic Paquito ‘el Morrero’ i un servidor començàrem a fer les proves per a formar part de la pedrera del VCF -el nostre equip de referència- allà per l’estiu de 1978, cap dels dos havia xafat gairebé un camp reglamentari en què jugar (molt menys de gespa) quan al poble n’hi havia tres: el del Patronat parroquial, recentment reconvertit en pista de tenis, frontons i un parc infantil, el de l’empresa Gardy, a les afores, i el de La Closa, inaugurat en 1971. Jo ho havia fet puntualment en aquest darrer mentre el meu oncle Pepe ‘Cachón’ –un dels futbolistes més reeixits aleshores- jugava en un dels equips de Meliana, quan encara no existia el que representava pròpiament la població. És a dir, en algun dels entrenaments.
Entre juliol i agost de 1978 anàrem alternant els partits de prova al camp de grava que hi havia al darrere de la grada i de les antigues oficines del club, avui l’avinguda d’Aragó i en aquell temps terra d’horta, i els antics terrenys de Paterna, adquirits per Ros Casares i enveja de totes les ciutats esportives espanyoles sense excepció. Un autèntic paradís o verger a una vora de la pista d’Ademús, envoltat de pinades, bancals de tarongers en plena producció i dotat de fins a quatre camps com cal: tres de gespa i un de terra, a més d’un vestuari modern amb piscina interior.
Tant si fèiem els partits a l’entorn de Mestalla (aleshores Estadi Lluís Casanova), on ens vestíem amb els equipatges retirats del primer equip o del Mestalleta, el seu filial, i, puntualment, utilitzàvem els vestidors oficials, espaiosos però vells, com si ho fèiem a la ciutat esportiva, on coincidíem sovint amb els jugadors del primer equip: Bonhoff, campió del món amb Alemanya Federal al ’74, o Kempes, campió del món i màxim golejador amb Argentina al ’78 [vegeu la foto de capçalera, a Paterna], entre molts altres d’importants com a figures consagrades, comprendran els lectors que el meu amic i jo mateix havíem passat de la prehistòria a les acaballes del segle XX en un sospir, sense quasi adonar-nos-en del canvi radical en les nostres respectives vides.
Érem xiquets de 13 anys i, per fi, en acceptar-nos com a integrants dels alevins, experimentàrem per primera volta què era un camp de futbol reglamentari, amb gespa, compartimentacions de cals, banderins als angles, porteries descomunals amb xarxa, balons d’última generació –llavors Tango-, equipatges com cal, xandalls, botes… Un canvi de 180º difícil d’explicar als xiquets i joves d’avui.
Després de tants anys, i d’haver disputat molts partits com a integrant dels alevins, infantils i juvenils del VCF, però també com a jugador aficionat al meu poble, encara recorde com si fos ahir la intensa olor a gespa i al greix de les botes i els balons, les sensacions a l’enfundar-me aquelles samarretes blanques impol·lutes abans de cada partit i un munt d’experiències quan l’esport rei no havia esdevingut encara un espectacle com ara i, amb freqüència, els espectadors que teníem quan jugàvem de locals a Paterna eren –a més de pares, mares parents i amics- figures de talla mundial com els adés al·ludits, al costat de Solsona, Manzanedo, Pereira, Carrete, Botubot, Arias, Tendillo, Cerveró, Felman, Saura, Diarte, Castellanos, Subirats, Palmer, Cordero, Higinio, Pablo… mentre preparaven el partit de diumenge. El mon a l’inrevés, certament. La màgia del futbol que ara ja no hi és.