LA POR EN EL COS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El passat 30 d’octubre escrivia tot compungit, desprésd’una nit i matinada terribles per als pobles assolats per les riuades i barrancades des d’Utiel fins Cullera i l’Albufera, que la responsabilitat del brutal i agressiu urbanismeesdevingut a l’Horta Sud, posem per cas, no era responsabilitat directa dels polítics que conformen l’escenari institucional sorgit de les darreres eleccionsautonòmiques i municipals. Senzillament, encara no elshavia donat temps perquè les seues decisions es plasmaren en nous projectes traçats sobre el territori.
També deia que, sent una mica més profunds (o fenthistòria), la responsabilitat del desgavell esdevingut a l’Horta Sud la compartia gairebé tot l’arc polític que, des d’almenys fa seixanta anys, ha anat governant les diverses institucions valencianes, que és com dir des del darrerfranquisme amb el Pla Sud fins a la Generalitat, la Diputació de València, les mancomunitats comarcals i elsajuntaments democràtics. En realitat, les claus per entendre el desastre natural i, per a més inri, humà a través de la terrible confluència d’una DANA extraordinàriamentvirulenta i d’una errònia planificació urbana que han travessat la província de València per acabar incidintcalamitosament en nombroses localitats de ponent a llevant i desballestant l’àrea metropolitana meridional del cap i casal.
Les dimensions del cataclisme tardaran mesos, no sé si anys sent pessimista, en redreçar la situació com la d’abans del 29 d’octubre, el que sí em tem -i molt– és que tot allò que, comptat i debatut, ha resultat nefast al sud (estudiat a fons i divulgat amb recurrència des de laciència, però també a l’abast de qualsevol persona ambuna mínima cultura, criteri i estima a l’indret), vajaarrelant al nord de València, geografía anàloga i complementària a l’esmentada però molt menysmaltractada, fenomen imitat sobretot des dels inicis de la darrera década del segle XX. Un espai menys dens, industrialitzat i farcit d’infraestructures agressives, on la presència de l’horta com espai entre natural i antropitzatsegueix definint els seus principals trets.
Així i tot, l’Horta Nord ha patit una ràpida i qüestionable transformació urbanística en les darreres tres dècades, que ha anat ajuntant innecessàriament pobles i polígons industrials fins a desnaturalitzar la personalitatdels seus respectius termes i habitants en una massa entre arquitectònica i urbana on es confonen, tal qual arrelà al sud fa més de mitja centúria. Només l’aplicació de la Lleide Protecció de l’Horta al nord fins les darreresconseqüències i la responsabilitat subsegüent dels diversos ajuntaments -des d’Alboraia fins Puçol, des de la Pobla de Farnals fins Paterna i, especialment, València– poden i deuen evitar l’especulació, sobretot després de demostrar-se el desgavell i desori permesos més enllà del nou caixerdel Túria.
Caldrà estar a l’aguait i aunar esforços decididament, governe qui governe en la Generalitat, la Diputació i elsnostres pobles, per exigir a qui corresponga en cada cas que no volem ni desitgem un model igual ni semblant al que ha fet fallida amb estrèpit i que -a banda de l’hecatombe d’avui– no ha contribuït gens ni miqueta a un grau de benestar òptim, com escriu amb coneixement de causa Paco Tortosa en Levante-EMV. El que dic ha de convertir-se des d’hores d’ara en un crit unànime i sensefissures quan aquells que s’enriqueixen ràpidament i desbaraten sense pietat els nostres termes i nuclis urbanslluny importar-los l’espai de què formen part, i menysencara la seua població, estan pensant seriosament en posar les seues sarpes especuladores i destructores en un hàbitat secular com el nostre i, per tant, posant-nos la por en el cos.