LA PUGNA ESTÈRIL PER UNA TAULA DE JOAN DE JOANES POSA DE RELLEU AL PINTOR VALENCIÀ

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

En valencià diguem: “Li diu el penjat al degollat, qui t’ha fet eixe forat?” per a definir a dos persones apurades o dues situacions complexes; doncs bé, així podríem resumir l’estèril pugna mediàtica engegada a propòsit de la taula amb la ‘Mare de Déu, santa Anna i el Nen Jesús’ que, pertanyent a una col·lecció particular, fou subhastada recentment i adquirida pel Ministeri de Cultura i Esport, per a, finalment, ser dipositada en el Museo Nacional del Prado.

I és que sembla que algun budell se li hagué de remoure a Carles Mulet (Compromís) al Senat quan interpel·là al ministre Iceta amb la qüestió, sobretot en sospesar el seu origen valencià (la cartoixa de Valldecrist, Altura), la seua autoria també casolana (Joan de Joanes) i la històrica  fragmentació del primitiu retaule a què pertanyé (en l’actualitat, entre el MNAC, el Museu de Belles Arts de València i el Prado). Quelcom que, com sol ser habitual, s’envolta d’un teló de fons de les dimensions de la ‘Dama d’Elx’ i la petició ja recurrent del seu enviament a la terreta des del Museo Arqueológico Nacional, també a la capital de l’estat.

En la meua opinió, gens sospitosa per independent, de no poder-se reunir a València el conjunt al complet, circumstància tan aconsellable com igualment improbable atesa la seua fragmentació en els susdits contenidors artístics i culturals -malgrat la seua propietat de caire públic-, aquesta obra cimera de Joan de Joanes fa més visible la seua indiscutible mestria al públic divers des de Barcelona, València o Madrid que no pas des del cap i casal en exclusiva, on per no tindre no té ni tan sols un espai per a la seua obra, cosa que el Prado sí que té, afortunadament. Joan de Joanes no fou un pintor més del Renaixement, fou probablement el millor de tots els de la seua generació, la que visqué el segle XVI, si exceptuem El Greco, col·lega cretenc menor que ell que, passat pel sedàs italià, deixà el millor de la seua producció a Toledo.

Joan de Joanes és qui millor resumeix l’evolució de la pintura valenciana del Segle d’Or sense haver eixit del regne de València, o si ho féu fou per a treballar, del qual hi ha –afortunadament- moltíssima obra dispersa, alguna en els llocs originals, molta més en els museus i col·leccions (inter)nacionals més diversos i prestigiosos. Un artista, per una altra banda, que, malgrat ser reconegut en vida i després d’ella, mai no ha suscitat la preocupació que han suscitat d’altres més actuals, com Pinazo, Sorolla o Benlliure, entre les nostres autoritats competents. Un greuge que també cal posar en el deure dels historiadors de l’art, que no hem sabut transmetre potser l’excel·lència de la seua creació, barrejada fins no fa massa amb l’obra dels joanescs, aquells que seguiren al mestre fins la sacietat sense aportar cap renovació a la seua magistral lliçó plàstica.

En altres paraules, Joanes no ven perquè s’ha desvirtuat la seua essència i s’ha barrejat el millor de la seua creació amb la d’una legió de seguidors, en un context profundament religiós com ho fou el període que transità. Al remat, el mateix que hagueren fet Pinazo, Sorolla o Benlliure d’haver viscut aquella etapa històrica, no ens enganyem més. Només cal veure en les últimes dues dècades les mostres i els estudis que se’ls ha dedicat a aquests tres grans pintors –per no esmentar-ne d’altres- com a mostra de la modernitat per a fer-se una idea cabdal de l’interés subsegüent dels gestors públics per a dedicar-los sales i museus, o el que faça falta. Pinazo està en el germen de l’IVAM –a més de la seua Casa-Museu de Godella-,  Sorolla té una sala al Museu de Belles Arts de València, veure’m si més avant se li fa un museu malgrat les reticències que posarà la Casa-Museo Sorolla madrilenya, i Benlliure té la seua Casa-Museu a Blanqueries.

Tornant al refrany del començament, el cavall de batalla en el camp artístic i cultural  no està en si la taula esmentada recala a Madrid en vegada de València, o si es reconstrueix ací el retaule del qual forma part (recordem que, temporalment, es féu en 2010) , tampoc si ve o no el bust ibèric, el vertader punt d’inflexió és la situació en què es troba el nostre museu de capçalera. Lamentable és un adjectiu que ja es queda curt, doncs és vergonyós que després del pas per la Generalitat d’administracions polítiques dispars (PSPV, PPCV, Botànic I i II) es continue marejant la perdiu i tirant balons fora. Apel·lem de bell nou des d’aquestes línies als nostres polítics perquè engalten com cal el problema i li donen d’una vegada per totes solució i, alhora, deixen de veure la palla en l’ull aliè i no vegen la biga que tenen en el seu propi.

Per a acabar, i a tall d’exemple, només això, fa uns pocs anys la Generalitat tingué l’oportunitat magnífica d’haver-se fet en subhasta pública amb l’excepcional retrat d’Alfons el Magnànim que, finalment, anà a parar al Museo de Zaragoza. Un quadre que fou encarregat pels jurats valencians per a la Casa de la Ciutat en 1557 a Joan de Joanes per 1.000 sous, el qual no forma ni formarà part del Museu de Belles Arts per pura incúria. Ho dic tant per a entesos en la matèria com per a polítics a l’ús, com el senyor Mulet o, ja posats, el MH Ximo Puig que, recentment, visità al director del Prado no sabem ben bé per què.