La ‘Sirena’ del Festival de Benidorm, obra de Josep Rausell (Meliana, 1929)

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

El Festival de Benidorm va nàixer l’any 1959, inspirant-se al seu torn en el Festival de la Cançó de Sant Remo (1951) a Itàlia. Un concurs de música lleugera que tenia tres objectius: internacionalitzar la música espanyola, promocionar el país i alhora Benidorm com a destí turístic emergent de sol i platja. Un certamen que va viure la seua esplendor entre 1960 i 1980, encara que -a poc a poc- anà perdent qualitat-popularitat, espaiant-se en el temps i el 1986 deixà d’existir. Entre 1996 i 2006 tingué un fugaç revival fins que desaparegué del tot.

No anem ací a versar sobre el mateix, atès que és conegut per molts, així com tampoc dels cantants que en ell triomfaren, com Raphael i Julio Iglesias, quan el festival no tenia seu fixa i es celebrava indistintament en la Sala Manila Park, en la plaça de bous, en el Frontó Jai Alai, en la Sala Benidorm Palace i en l’Auditori Julio Iglesias, retransmès habitualment tant per RTVE com l’extinta Canal 9. Eren, no en cap dubte, altres temps.

Ara, rebatejat com a Benidorm Fest, torna a l’actualitat com a formula per a escollir la cançó que representarà la radiotelevisió pública espanyola en les pròximes edicions d’Eurovisió. Una fita que, a l’espera de veure els resultats d’audiència, torna a dimensionar la ciutat turística alacantina per excel·lència i publicitar-la arreu l’estat durant aquesta mateixa setmana.

Tot aquest referit, però, ve a compte del guardó que darrerament s’entregava als intèrprets guanyadors que, en forma de sirena, havia dissenyat l’escultor de Meliana Josep Rausell Sanchis (Meliana, 1929), un escultor fonamental des de mitjans del segle passat i autor d’obres excelses com les dedicades a Ausiàs March, Sant Francesc de Borja com a duc de Gandia o el Crist de la Bona Mort per a la capital de la Safor, entre d’altres moltes més.

Escultor com el seu progenitor, als qui Meliana els ha dedicat un carrer i un centre cultural, Josep es formà en l’Escola d’Arts i Oficis per a després passar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València, des d’on viatjà a Madrid convidat per la Casa Velázquez. Aconseguida la Pensió d’Escultura de la Diputació de València el 1951, viatjà a París i Roma per a perllongar la seua estada a Itàlia mercès a l’obtenció d’una beca del Ministeri d’Afers Exteriors. Període molt fecund de què parlen les nombroses escultures que custòdia la mateixa institució provincial i que, en algun cas, s’han reproduït en determinades localitats valencianes (Beniarjó, Bétera, Gandia, Llombai o Meliana).

Rausell, tanmateix, no es va dedicar en exclusiva a la pràctica artística si no que fou professor ajudant en la seua facultat fins que, el 1956, va ser destinat a l’Institut Ausiàs March de Gandia en guanyar l’oposició. Lloc en què desenvolupà una excepcional labor docent durant vora tres dècades que l’ha fet creditor del respecte i l’admiració de centenars d’exalumnes. No debades, ha rebut nombrosos i multitudinaris homenatges públics tant d’ells com de les respectives autoritats que han anat passant pel consistori saforenc (el darrer presidit entusiàsticament per l’actual ministra de Ciència el juliol passat, quan encara era alcaldessa de Gandia). M’atreveix a dir que molt pocs o gairebé ningun professor en vida com Josep Rausell és o ha estat tan admirat com ell durant tant de temps, el que el converteix en un exemple i espill de virtuts per als que ens dediquem a aquest menester, sovint tan menystingut encara per la societat i, també, les pròpies institucions educatives.

Jubilat des del 1992, després de passar per instituts de Mislata i València, Rausell tornà a dedicar-se en cos i ànima a l’escultura des del taller del carrer de Sant Vicent Ferrer al seu poble, compaginant-lo amb el del carrer de la Corona capitalí. Activitat que, tret d’algunes escultures de caràcter públic, ha culminat recentment amb la donació de bona part de la seua producció a l’Ajuntament de Meliana (d’on és Fill Predilecte des del 2010), que, amb bon criteri, l’exposa en el Centre Rausell en companyia d’altres obres d’artistes locals.

Precisament d’aquesta etapa creativa naix la ‘Sirena’ per al Festival de Benidorm per encàrrec de l’organització, una escultura magnífica que parla ben a les clares de l’evolució estilística de l’autor, qui mai ha abandonat el classicisme ni tampoc la modernitat, termes que en absolut són contradictoris. L’original en escaiola i una rèplica en metall daurat són la prova fefaent del seu geni creatiu, encara que, malauradament, en desaparèixer el festival i, ara, rebatejar-se –com hem dit- els nou organitzadors han optat per encarregar un nou guardó a un altre artífex. Nogensmenys, quede constància que l’escultura que va definir el certamen durant les darreres convocatòries fou la d’un fill egregi de l’Horta Nord.