L’ART COM A METÀFORA DEL MÓN

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Com potser molts intuíem, els nostres joves segueixen anant als museus per a dirimir els problemes del món assabentats que no els queden moltes finestres des de les que guaitar per a expressar-se i ser escoltats degudament. Una curiosa contradicció en la societat de la llibertat de premsa i d’opinió en què, suposadament, vivim.

El seu idealisme, propi de l’edat, xoca frontalment amb el pragmatisme dels que un dia ho fórem i ara procurem veure els problemes des de la distància que imposa l’estatus aconseguit en ser adults. Una qüestió generacional, és cert, però que en si mateixa n’obri d’altres més que la societat teledirigida de què formem part no està per respondre convincentment o, directament, no fer-ho des dels canals de comunicació pública.

Ens queixem amargament de la joventut, dels seus vicis i irresponsabilitat, de la seua manca d’educació i de cultura com una mena de mantra d’autoprotecció pel que fa a allò que tant ens ha costat aconseguir. Ja saben, una posició, certa estabilitat, una vivenda, un vehicle… gràcies a la fortuna –o el miracle, ves a saber- de tindre un lloc de treball mitjanament digne o una pensió raonable; que és, alhora, com una mena d’autocensura permesa i compartida per allò de mirar-se només el melic o amagar el cap sota l’ala.

Fer-se majors és el que comporta sovint: un conservadorisme a ultrança poc reconegut que ens impregna tots i cadascun dels pors de la pell i, per l’experiència viscuda i patida, no voler comprendre el temps que ens pertoca transitar i, menys encara, dels que vénen al darrere intentant obrir-se pas. En suma, un egoisme de llibre potenciat sobre manera per la comoditat burgesa i capitalista de caire socialdemòcrata i, sobretot, neoliberal que aspira a que qui vinga en avant que arregle el desgavell d’altres, que és com dir el propi.

En el fons i en la forma, en la substància en diríem, eixe és el pecat que una immensa majoria patim i del que no pocs hi participem per acció o omissió des de qualsevol lloc de responsabilitat: des dels més rics, passant pels empresaris, els executius, els polítics, els universitaris i els que no ho són, els professionals liberals i, genèricament, els funcionaris, fins els treballs més vilipendiats però tant o més necessaris que els adés referits: obrers, cuidadores, personal de neteja, forners, cuineres, botiguers, llauradors, recollidors del fem… No diguem dels que, injustament, no el tenen i dels que un dia es convertiren en pensionistes.

Un statu quo que no només depara sorpreses inesperades en els comicis que, de tant en quant, esdevenen, sinó que representa la radiografia nítida d’una societat malalta i malaltissa. Un exemple palmari del que, quotidianament, els més joves hi participen afalagats per la tecnologia i el consumisme voraç que tot ho abasten i, com no, la dependència econòmica dels seus majors, quan el mercat de treball s’ha convertit en una jungla i ni els estudis superiors (per màsters i doctorats que acumulen) no els deslliuren de ser miserablement explotats abans que puguen trobar –ja a una edat respectable amb una mica de sort- una ocupació mitjanament decent i estable.

En aquestes estem, però, quan sobtadament, com si es tractara d’una tirera de fitxes de dominó que es van tombant per la inèrcia, la joventut ha optat per visitar els museus (sobretot els de fama mundial) no per a contemplar les seues meravelles artístiques i culturals, sinó per a poder arribar a quantes més persones millor i que s’escolte amb força el seu terrible missatge. Una crida que no parla dels seus drets laborals ni (in)comoditats materials, un crit de rebel·lia contra la passivitat de tothom pel que fa al present i el futur del planeta; al remat de tot, l’herència enverinada que els deixarem a bon segur, que és com dir l’esperança que els queda de poder seguir vivint i, alhora, surar com ho feren els seus llunyans o recents avantpassats.

Davant d’aquests fets, que han comportat, comporten i comportaran previsiblement l’atac i l’agressió al patrimoni cultural de la humanitat, custodiat o no en sacrosants museus, que esdevenen com una mena de privilegiats cementeris de la memòria humana, la reacció de la majoria dels mitjans de comunicació ha estat i serà la del rebuig i la consternació sistemàtica –curiosament, els encarregats d’explotar la noticia de forma sensacionalista quan interessa-, com també la dels gestors culturals i els polítics de torn que vetlen per l’ordre i el respecte. Quelcom en el que estem d’acord en el fons, però que caldria ponderar des d’una altra perspectiva quan no només corren perill les obres dels artistes o el prestigi d’eixos espais primmirats, sinó absolutament tots si no es posa fre decididament a l’explotació contumaç, la contaminació creixent i la superpoblació de la Terra. Un hàbitat sense el qual, quin sentit tenen els nostres museus i les seues obres d’art a pesar de tindre un valor incalculable?

Segurament, els nostres joves podrien plantar-se d’una altra manera perquè el seu missatge veritablement apocalíptic arribara com cal, però tornant al principi de la dissertació, com ho poden fer i ser escoltats alhora? El poder establert (multinacionals, corporacions mediàtiques, governs, institucions internacionals…) està per la labor i el que aquesta comporta més enllà de la seua utilització a conveniència dels seus interessos en cada moment?

Eixa és la crua realitat i, damunt, aquest mateix poder omnipresent culpabilitza les baules més febles de la cadena de voler predicar un món millor, per allò d’utilitzar les escletxes del sistema per a poder expressar-se, en aquest cas a través dels museus i de les seues obres. O, si ho prefereixen, l’art com a metàfora del món, que queda més poètic.