LES CREUS DE MELIANA (I FOIOS)

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​No és que aquest poble de l’Horta Nord tinguera al seu terme municipal en època foral sengles creus o peirons, és que per la seua ubicació a la mateixa vora del Camí Reial, l’una a la banda de Foios i l’altra a la del poble veí, eren conegudes col·loquialment com les creus de Meliana [vegeu les fotos de capçalera]. Així es desprèn de les investigacions del medievalista M. A. Molina Calvo, recentment publicades en el volum II (Història de Meliana) de l’obra commemorativa del centenari de la Cooperativa Elèctrica (2023). Una nomenclatura popular en la baixa edat mitjana que, en passar el temps i anar transformant-se el territori, anà perdent-se, tal qual passàamb la partida de Xilvella fins el segle XIX (segons documenta I. Pons), a prop de Bonrepòs i Mirambell peròcompartida entre Meliana i València (a través de les Cases de Bàrcena). Probablement, on hi era el principal camí d’entrada a Meliana des de la capital, el qual arribaria per l’est  a l’antic forn de la calç i d’ací s’enfilaria cap el nord fins als carrers del Forn Vell –recentment objecte de prospecció arqueològica- i de sant Joan, dos dels vials més antics de la localitat.

Llocs emblemàtics per a aquest indret de la comarca: en el primer perquè, segons la tradició oral, tingué lloc als seus voltants la batalla del Carraixet (o del riu sec) –segurament una de les moltes confrontacions entre musulmans i cristians entorn El Puig de Santa Maria prèvia al setge de València per les hosts de Jaume I d’Aragó–, no debades un dels ramals del barranc avui cegats és el que donà lloc a l’actual Camí del Barranquetde Meliana fins a la partida de Massamardà en la mar i perquè, pel que fa al segon, anys més tard Ramon Muntaner, com a posseïdor d’unes propietats en l’esmentada zona poblada d’arbres, pogué escriure la seua famosa crònica, com han desvetllat fa poc els estudis dels també medievalistes F. Esquilache i V. Baydal, així comM. Rodrigo.

​Tornant a les citades creus, distants al voltant de poc menys de mig quilòmetre quan s’enlairaven al vent abans de la seua desaparició en distints moments: la veritablement de Meliana, també coneguda –sembla ser– com de la Victòria i de la Misericòrdia, en temps de la Guerra del Francés, i la pertanyent a Foios, no debades donava pas al Camí de la Creu –avui parcialment existent-, en la Guerra Civil. Ambdós peirons es complementaven amb altres espargits pel camí que conduïa cap a Morvedre, com els d’Almàssera (cobert), Museros, la Creu del Puig… Molt probablement erigits en la seua totalitat mitjançant la Fàbrica de Murs i Valls del cap i casal, la institució depenent dels seus jurats encarregada de mantenir els vials que connectaven la ciutat, en aquest cas particular, amb el nord del regne a prop de la costa.

​La creu de Foios fou coneguda durant almenys el segle XV com de Meliana per la senzilla raó que, enfront d’ella i a l’altra banda del camí –ja en terme de Meliana(avui els edificis construïts per l’empresa Pràctic)-, hi havia una mena de llogaret distanciat del seu nucli principal. La de Meliana, a uns 300 m cap el nord –com s’ha dit- s’elevava davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia, reconvertida des de 1906 aproximadament en fàbrica de licors ‘La Ermita’, en construir-se una de nova planta molt a prop entre 1906-1907.

​En les darreries dels anys 70 de la passada centúria, ja recuperada la creu de Meliana per part de l’ajuntament, amb la seua restauració per Josep Mª  i Josep Rausell, i provisionalment dipositada en l’església parroquial –on actualment roman-, des de Foios s’inicià la recerca de la pròpia (estudiada per Josep Corell), trobada en les dependències aleshores abandonades del monestir de Sant Miquel dels Reis. Sent restaurada sota la direcció d’A. Corell per pedrapiquers de Massarrojos i col·locada al final del Camí de la Creu (segurament l’accés principal al poble durant segles), en una placeta homònima a l’entrada de Foios. Al capdavall, dos símbols del període foral esculpits en els segles XV i XVI respectivament –els quals reemplaçaren d’altres més antics encara- que a hores d’araesdevenen testimonis del país que fórem i som, malgrat haver perdut o transformar-se altres exemples notoris d’aquella etapa pel pas inexorable dels anys i de les continues transformacions d’un espai secularment antropitzat. Com succeí amb l’anomenada torre de Foios que esmenten les cròniques, una mena de fortalesa islàmica que, entre d’altres properes constituint-se en cinturó, protegia els habitants de la rodalia i, potser per això mateix, esdevingué també en època cristiana lloc de referència indiscutible per a Meliana, Albalat i Vinalesa, les esglésies dels quals depenien de la seua parròquia.