Les fonts icòniques dels Hernandos
Estefania Ferrer del Río, Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El treball de documentació realitzat sobre la possible influència dels dibuixos de l’anònim Codex Escurialensis, custodiat a la Reial Biblioteca de Sant Llorenç de l’Escorial, en el quefer pictòric dels Hernandos només arribar a València en la primavera de 1506 no deixa d’aportar-nos informacions mai no tingudes en compte per la historiografia de l’art (vegeu, entre d’altres, els estudis de Fernández, Benito, Gómez, Ibáñez, Falomir, Marías, Scaglia o Boase sobre la qüestió). L’inventari en 1523 del corpus de dibuixos romans en la nodrida biblioteca de Rodrigo de Mendoza Lemos, la qual passà successivament a mans de Mencía de Mendoza Fonseca, Diego Hurtado de Mendoza i, finalment, Felip II, mai no s’havia relacionat amb l’excepcional obra dels pintors manxecs formats a Itàlia en els entorns de Lippi i Da Vinci. Al capdavall, els introductors del darrer Quattocento i el primer Cinquecento en la península ibèrica,
El fet que puguem relacionar-lo amb la seua producció –en el cas que la crítica de l’art accepte la proposta- obri nous camins inexplorats sobre una part de les fonts icòniques que ambdós utilitzaren a partir de 1506, quan el capítol de la catedral de València els sol·licita una prova de la seua aptitud prèvia a la contractació de les dotze pintures per a les portes del retaule major d’argent.
Pel que anem coneixent a mesura que buidem els models d’inspiració i els comparem amb detalls de la seua obra conjunta i individual, la versemblança és cada vegada major. La qual cosa no vol dir que els artistes castellans copiaren fil per randa els dibuixos, més bé els serviren per a enriquir el bagatge que portaren de terres transalpines. Un detall que es comprova en seleccionar-los i comparar-los pacientment.
Des d’eixa òptica, cobra major credibilitat que un dels dos traguera l’àlbum, el qual els serví per a realitzar l’obra magna catedralícia i, potser mentre la realitzaven, abans d’acabar-la, li la regalaren al marqués del Cenete. Ja que sabem que el noble estava remodelant La Calahorra granadina per eixe temps, obra en la qual s’empraren diversos dibuixos seus com a models per artífexs genovesos després de la caiguda en desgràcia de Lorenzo Vázquez, l’arquitecte fetitxe de la influent nissaga.
Una volta en mans del fill primogènit del cardenal Mendoza, finalitzades les accidentades obres al castell-fortalesa esmentat (1509-1514, aproximadament), el llibre viatjà de nou al cap i casal, lloc en què s’establí Rodrigo amb major assiduïtat tenint en compte que era senyor d’Aiora i tenia múltiples interessos en una ciutat tan cosmopolita i dinàmica. Al seu si va romandre fins el 23 de febrer de 1523, en què sobtadament va morir.
Ací acaba la influència que els dibuixos romans van tindre tant a la capital del regne com a Castella, ja que els seus posseïdors posteriors foren experts col·leccionistes d’antiguitats i d’obres singulars i úniques com aquesta. Alguns l’han batejat com una mena de souvenir o llibre de records de Roma. Tanmateix, pel que anem descobrint pausadament, pogué ser decisiu en la conformació de la pintura valenciana i hispana del renaixement. Circumstància que li confereix major transcendència de la que fins ara se li ha donat en la pintura dels Hernandos i en la seua pervivència indirecta en molts altres obradors casolans i forans. Al capdavall, dinamo d’una nova lectura des de València de la pintura espanyola des dels primers lustres del segle XVI, juntament amb les importants contribucions de Paolo da San Leocadio fins 1520 .