Les institucions valencianes donen l’esquena a les Germanies, vergonyosament

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Alguns, com el que açò escriu i, més que això, denúncia públicament, no arribem a entendre les decisions de les nostres institucions públiques, molt en especial la Generalitat, però també les Corts Valencianes, d’obviar tan sistemàticament com mesquina la commemoració del V centenari de les Germanies, esdevingudes entre 1519 i 1522. El nostre govern i, com ell, els nostres síndics en el seu conjunt com a representants del poble valencià han mostrat com pot ser mai la vertadera mesura de la seua valencianitat: un analfabetisme de llibre, amb la col·laboració dels grans mitjans de comunicació. Un binomi infal·lible quan es tracta de ressaltar o ometre els trets que singularitzen el poble que uns representen i altres s’encarreguen d’informar (ens reservem com).

Sembla mentida que cinc-cents anys després d’un esdeveniment cabdal, tant en la història local com a nivell peninsular, que posà en solfa l’ordre secular de les coses des que aquest territori es constituí en Regne, ni el Molt Honorable Ximo Puig, ni l’Excel·lentíssim Enric Morera, ni l’anterior conseller d’Educació, Cultura i Esport com tampoc l’actual titular no hagen menejat una cella per a fer-se ressò d’aquella dramàtica efemèride. Res, ni una menció, ni un discurs… Res de res, com si amb el seu silenci còmplice pretengueren passar plana aviat i que ningú no sàpiga el que va representar.

Vist amb certa perspectiva, l’única fita que sí els interessa dimensionar cada any és la desfeta d’Almansa, l’abolició dels Furs i la imposició del Decret de Nova Planta com a poble militarment conquerit pel Borbó Felip V, els botiflers i els castellans. Es veu que la Guerra de la Unió, la batalla del Codolar durant l’Interregne previ al Compromís de Casp, les Germanies o la segona Germania, per exemple, foren episodis menors en la llarga història del País Valencià, quan –per cert- els nostres avantpassats demostraren no ser tan molls com els va creure el comte-duc d’Olivares quan l’Imperi hispànic començà a ensorrar-se sense remei. Res més lluny de la realitat.

La covardia, per pura ignorància, dels nostres polítics (de tot l’arc parlamentari, crec que sense quasi excepció, dissortadament) arriba a tal extrem que pensen que amagant el que succeí fa ara mig mil·lenni som més lliures i menys nacionalistes, no siga que se’ns confonga amb els veïns catalans. Estic convençut que –com que confonen obtusament aquell moviment agermanat amb l’actual nacionalisme separatista- els fa paüra que, celebrant aquell esdeveniment històric, l’electorat seu i el potencial els negue els vots per a renovar el poder (l’esquerra en general) i alhora animar als simpatitzants de l’oposició i indecisos a fer-los fora del mateix en benefici de l’oposició (la dreta, també en general).  No hi trobe una altra explicació a aquest oblit premeditat que tan malament parla dels nostres gestors electes. Com si la història i els seus protagonistes foren patrimoni exclusiu seu i l’oracle que decideix si es pertinent o no commemorar-la com cal.

Les Germanies foren especialment cruentes al regne de València, molt més que a Mallorca i el Principat, i tingueren una fase moderada i una altra radical. Mentre la primera intentà diplomàticament fer arribar a Carles d’Habsburg les justes reivindicacions dels oficis principalment, la segona derivà en una autèntica guerra civil, amb batalles a camp obert [vegeu la imatge de capçalera: Creu commemorativa de la batalla d’Almenara o de la Victòria, Sagunt], setges de ciutats i violències al llarg i ample del territori valencià. Els gremis, les confraries i el poble pla en general s’agermanaren, mentre que al bàndol reial s’alinearen els oficials reials, la noblesa local fortament endeutada i els seus vassalls, principalment els moriscos i mudèjars. Després de tres anys de lluita amb trets mil·lenaristes, els segons s’imposaren i, amb l’arribada d’Úrsula Germana de Foix com a virreina, s’endurí la repressió als vençuts amb judicis, empresonaments, execucions públiques i multes exorbitants acusats de “crim de germania”. Com ja vaticinaven els líders agermanats, el cap i casal i el seu regne passaren definitivament a formar part de la perifèria de l’Imperi universal teixit per Carles V, el monarca que jurà els Furs del Regne quan passà la tempesta i no quan calia, (pre)ocupat com estava d’assolir el ceptre imperial.

Les Comunidades castellanes, que sí han comptat amb l’interès institucional en aquelles contrades, foren coetànies (1520-1521), però obeïen a unes altres raons pròpies dels costums de Castella. Un episodi que va cloure amb la batalla de Villalar, guanyada per les tropes reialistes i l’execució dels seus líders. Curiosament, tothom recorda a Bravo, Padilla i Maldonado, però a casa nostra pocs ho fan de Joan Llorenç, Guillem Sorolla, Joan Caro o Vicent Peris entre molts altres.

Menys mal que la Universitat de València ha estat a l’alçada de les circumstàncies, sobretot a través de la seua Facultat de Geografia i Història, i ha realitzat exposicions itinerants com “La Germania: un conflicte a la València del Renaixement”, seminaris (inter)nacionals, jornades, workshops i conferències, alhora que ha publicat diversos llibres resultants de les investigacions dels seus membres, els quals han renovat i ampliat sobre manera el coneixement que es tenia des de les obres clàssiques de García Cárcel i Duran. Com solem dir, tot no està perdut, a pesar de l’evidència flagrant de les escletxes entre les institucions polítiques i l’acadèmia.