L’ESGRAFIAT BARROC VALENCIÀ: ENTRE L’ÈXTASI I L’HECATOMBE
Albert Ferrer Orts i Maxim García Conejos
Universitat de València
Entre la segona meitat del segle XVII i les primeries de la següent centúria, l’arquitectura valenciana assolíplenament el classicisme, el qual, gairebé inèdit durant el segle XVI i els primers compassos del Sis-cents, esdevingué un episodi fallit en el renaixement casolà. L’ànima creativa valenciana passà, quasi sobtadament, de gótica a barroca en qüestions edilicies, un fenomen que no van compartir disciplines germanes com la pintura,l’escultura, els teixits o l’orfebreria, les quals deixarenbons exemples de la seua acceptació, mestria i difusió, particularment la primera d’elles com avantsala del renaixement pictòric peninsular de caire italià.
Aquesta mena d’estranya dicotomia potser tinga l’explicació en l’arribada, en diferents onades, de la novetat transalpina des de finals del segle XV a través d’artífexs viatgers, obres importades i el paper divulgador de la impremta per mitjà de gravats i estampes. Viesd’entrada d’un art que, conceptualment, s’emparava en un humanisme que, curiosament, ací encara no havia maduratfins pasada la Germania. La imatge s’anteposà al pensament i anà quallant en els diversos obradors a manera d’un esnobisme progressivament acceptat, la qualassolí excepcional maduresa amb l’obra de Joan de Joanes.
Tanmateix, com dèiem, l’arquitectura vernacla seguí un altre viarany, aquell gòtic assumit pels nouvinguts ambnaturalitat des de la conquista, continuà simbolitzantl’esperit dels pobladors del nou regne fins més enllàd’assolir la maduresa a través de les seues institucions. Així ho demostra la construcció de la Llotja de la seda, conclosa en 1498, el monument que resumeix com potsercap altre el seu cim. Es tancava així un vessant del Segled’Or valencià, alhora que la seua poderosa empremta es perpetuava sine die –tret de lloables excepcions. Elsgremis implicats en qüestions edilicies –els quals anarenaccedint progressivament també a tractats d’arquitecturaforans– seguiren fidels fil per randa al gòtic perquè estavenhabituats a un sistema i a unes tècniques de construccióforça diferents, transmeses de pares a fills o de mestres a oficials gairebé mecànicament, més propis de mestresd’obra i pedrapiquers que no pas de tracistes o arquitectes acostumats a experimentar sobre plànols i interpretar un nou lèxic i una nova gramàtica.
La prova d’eixe continuisme és l’orfandat manifestad’exemplars, si exceptuem un grapat de construccionsplenament renaixentistes més o menys ambicioses al llargi ample del reialme. El nou estil arribat de terres italianes, o a la romana, quallarà sobretot en portades, finestres, determinades parts d’alguns edificis i alguns complexos en què l’obra es va anar dilatant. Explotant, sobretot, la nova decoració d’arrel clàssic a què estava indissolublementassociada.
La nova arquitectura començà a estendre’s a poc a poc –esperonada des de l’erecció del Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial, per voluntat de Felip II- per l’impuls depersonalitats com Ferran de Loaces o Joan de Ribera a l’hora de bastir un ampli programa de fundacionsreligioses, capficats com estaven en posar en pràctica elspreceptes emanats de Trento, escampar la presènciad’ordes religiosos i promoure noves campanyesd’evangelització entre mudèjars i moriscos, un dels talonsd’Aquil·les dels seus respectius episcopats en les diòcesisvalencianes. El Convent de Sant Domènec a Oriola i el Col·legi Seminari de Corpus Christi al cap i casal foren, no en cap dubte, dinamos sobre les que pivotà aquestaaposta que comportava la realització d’una nova arquitectura d’inspiració renaixentista, referendada méstard pel seu successor en la mitra valenciana, fra Isidor Aliaga, a través de les Advertencias… Moments clau en la tardana difusió d’aquell estil i el progressiu decliu del gòtic omnipresent.
Les noves traces i ampul·loses formes renaixentistes de nova planta van anar popularitzant-se fins que assoliren la seua maduresa des de l’equador del Sis-cents. Arquitectures d’una nau amb capelles entre contraforts i espaiosos absis amb reraltars, capelles de la Comunió,arcades de mig punt, àmplies voltes tapiades amb llunetes, cúpules amb tambor o sense ell, cor alt i esvelts campanarsals peus, dotades en ocasions d’impactants façanes-retaulepètries.
Una arquitectura, allá on arrelà, que degué de resultar força impactant per a una feligresia fortament endeutada i encarregada de satisfer els seus elevats costos durantdècades. Però una cosa és disposar de nous temples parroquials, ermites, santuaris i convents, i una altra ésabillar-los adequadament; en altres paraules, fer-los agradables a la vista i atractius a l’esperit: decorar-los i amoblar-los convenientment. Una labor que comportàtambé el seu temps, i majors despeses encara.
La solució que s’anà imposant a nivell arquitectònic, pelseu efectisme, la ràpida execució i economia fou la decoració esgrafiada (trepa, com llavors s’anomenava). Una ornamentació bicolor exuberant que, a poc a poc, anàfent amables aquelles poderoses línies i amplis espais, abans freds i desangelats. Una tècnica de llarga tradició en el món andalusí, ara inspirada en models decoratiusitalians com el grotesc recuperat durant el renaixement, adaptat i conjugat lliurement pels esgrafiadors [vegeu la imatge de capçalera, corresponent al Castell d’Alaquàs].
Una operació, la purament ornamental, que afectà d’igualmanera a moltes de les velles estructures gòtiques encara en ús i a les que s’havien transformat sense haver-se enderrocat des dels fonaments, principalment de caràcterreligiós que no pas civil. Una singularitat de l’art valenciàque experimentà la seua éxtasi entre el darrer quart del segle XVII i els començaments del XVIII, momentcoincident amb la guerra de Successió i les seuesdramàtiques conseqüències per al regne de València, i la seua hecatombe des del mestratge dels novatorspreil·lustrats, defensors de la puresa arquitectònica i críticsamb el barroc hiperdecoratiu de signe castís. Moment en què l’esgrafiat desapareix després de poc més de mitjacentúria engalanant molts dels edificis valencians, sobretotels de carácter religiós.
L’esgrafiat barroc valencià va estendre’s sobretot per les actuals províncies de Valencià i Castelló, prou menys per la d’Alacant, irradiant-se sense solució de continuïtat cap a Castella, Aragó i Catalunya. Fins l’actualitat, hem pogutcensar més d’un centenar d’edificis que encara el conserven, mentre que en altres molts desaparegueren ambposterioritat, malgrat conservar-se les seues arquitectures o ser derrocades per a bastir-ne de noves.