L’esgrafiat: l’ornamentació del primer barroc valencià

Article d’Albert Ferrer Orts. Universitat de València

A mesura que els historiadors de l’art coneixem amb major profunditat les diverses sensibilitats que anaren adoptant l’art i l’arquitectura casolanes al llarg dels segles, tenim la certesa del camí que encara queda per recórrer per tal de bastir lectures cada cop més ajustades i precises dels estils i corrents artístics que anaren convivint i succeint-se  en aparent harmonia.

L’objecte prioritari sobre el que giravolta el nostre quefer és la pròpia obra d’art o l’edifici, fonts d’informació de primera magnitud, al reunir-se en ambdues manifestacions les consecucions a què arribaren els seus artífexs en determinat període. Sovint, quan parlem d’arquitectures, ens referim a un compendi d’actuacions d’èpoques pretèrites que es conjuguen o sobreposen amb major o menor fortuna; en tot cas, tan històriques són les intervencions més recents com les realitzades en els orígens. Fins i tot, l’anomenat fals històric, producte d’una lectura i intervenció esbiaixades, ho és també i pels mateixos motius. Al capdavall, l’obra artística com l’arquitectura que han sobreviscut el pas dels anys tenen, si em permeten l’expressió, vida pròpia i, com les societats de què són fruit madur, van adaptant-se als nous temps, les estètiques i mentalitats.

Tot aquest referit ve a compte de l’esgrafiat, precisament una tècnica ornamental basada en els models classicistes recuperats durant el Renaixement que, reelaborats des de finals del segle XV arreu Europa, quallaren en una sèrie de programes decoratius adaptats com la mà al guant per les seues arquitectures, tant les d’arrel gòtic com de nova planta; ambdues òrfenes sovint de qualsevol complement que vestís els seus murs nus, tret d’aquells elements pròpiament tectònics i de les obres mobles que els abillaven.

El regne de València, i més concretament l’Horta on nasqué i difongué, no fou l’únic focus en què feliçment surà. L’esgrafiat quallà amb generositat en la geografia espanyola com ho féu ultra els Pirineus; nogensmenys, pel gran nombre d’exemplars que encara el conserven i per la cronologia concreta en què s’emmarquen, els valencians mantenen unes peculiaritats que enriquiren sobre manera el primer barroc durant la segona meitat del segle XVII.

Aquesta decoració, no massa referenciada en la documentació com tampoc els seus artífexs, encara sobreviu en més d’un centenar d’edificis arreu el territori valencià, en alguns casos íntegrament, en altres de forma parcial i en no pocs repintada o tergiversada des de la Guerra Civil. Com deia al principi, les obres d’art i arquitectures formen part indissoluble de les societats de què depenen i malgrat que ens agradaria que haguessin arribat en el seu estat original no deixem de pensar que açò és una quimera. La qual cosa no vol dir que, com a historiadors de l’art, intentem recuperar perquè no es perda allò d’original que encara queda, denunciem intervencions lamentables i evitem destruccions o pèrdues irreparables.

Tornant a la comarca en què va nàixer l’esgrafiat valencià, dir només que el cap i casal és on major nombre d’aquests motius s’han censat (17), mentre que a l’Horta Sud 4 i a l’Horta Nord 6, dispersos entre la Seu i les seues diverses parròquies i convents. Amb la particularitat que en la capella major catedralícia van desaparèixer quan es desmuntà no fa massa la volta tapiada barroca dissenyada per Joan Pérez Castiel perquè els àngels de Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano poguessin volar de bell nou. Al remat, un altre fet històric que, més enllà de criticable o no, confereix vida pròpia als edificis com a les obres que en ells es donen cita a voluntat i criteri de la societat de cada moment.