L’estiu a l’Horta d’altre temps

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Passat el primer terç de l’estació de les vacances d’estiu, quan els dies són més llargs, les nits més curtes i fa calor com humitat de valent, la memòria sempre em porta instintivament a la meua infantesa. No és que vulga recuperar aquell temps meravellós cada vegada més pretèrit, més llunyà i sempre viu, és que representa l’etapa que majors records em fa reviscolar per la quantitat de temps lliure de què disposàvem aleshores (com ara també els més menuts) i com el passàvem, majorment, a la dula.

Tot començava, però, una mica abans, durant els darrers sospirs de la primavera, iniciat juny, quan les classes acabaven cap a migdia i fins l’hora de dinar ens les enginyàvem per a fer la primera escapada de la jornada després d’haver assaborit el primer gelat (generalment un flash congelat o un polo de gel de taronja, llimó, fresa o cola). Els jocs que aleshores triomfaven entre els xiquets eren, entre altres més, la trompa, les boles i les xapes, competicions en què l’habilitat d’uns quants els feia creditors de les millors peces, comprades les primeres en el quiosc o col·leccionades les segones en les barres dels bars mesclades amb serradura (una xapa de Cinzano, Bitter Kas, Choleck o Trinaranjus no es podien comparar a una altra de Schweppes o El Águila, posem per cas, com una boleta de ferro, negra o blanca no tenia el mateix valor que una de vidre multicolor a l’ús).

En ocasions, teníem temps per a recórrer l’horta i les sèquies i fixar-nos en els paretons cara-sol enfront dels horts que, en aquell període, estaven reblits de sargantanes. Sempre hi havia algú molt hàbil en agafar-les mentre que a d’altres ens donava impressió tindre-les inquietes entre les mans. També espigolàvem els tarongerars, ja que era època de cria, a la recerca de nius d’esmerles, verderols i caderneres i, per descomptat, saltàvem les sèquies i els sequiols –que sempre portaven aigua- tant de brossa com d’obra i fèiem competicions de vaixells de suro. O ens remullàvem en alguna parada de reg o en qualsevol toll.

Les vesprades, tan caloroses o més que ara –així les recorde-, després del dinar les nostres mares i iaies no sabien com convèncer-nos de fer la migdiada atesa l’elevada temperatura al carrer. Per a dormir-nos ens contaven històries truculentes dels greixers que, per la via del tren, s’enduien en un sac els xiquets desprevinguts, relats de la guerra que havien viscut i patit a base de bé entre altres contalles pròpies d’infants. A dures penes i completament a fosques acabava u rendit a l’espera de l’hora del berenar i, sobretot, de tornar a eixir al carrer per a gaudir de la vesprada amb els xiquets i xiquetes del veïnat. En aquell temps no tan llunyans venien als pobles els venedors d’orxata, les confiteres i els aiguaders, com també els matalafers, afiladors, granerers i cadirers, ja que gairebé tot es reciclava i el plàstic senzillament no hi era.

Durant aquelles interminables vacances, no recorde alçar-me molt tard. Cap a les 9 o 9,30 ja estàvem desperts, vestits, llavats, pentinats i desdejunats uns per altres. Per tant, era l’hora de fer les comandes de casa: anar al forn a pel pa diari o deixar la cassola d’arròs al forn per a replegar-la després, acudir als ultramarins a per vitualles d’allò més variades (iogurts, ous, vi, arròs, alguna conserva…) i a la carnisseria atès que no hi havia cap supermercat encara, a pel vi de la setmana al celler –en qualsevol casa no faltava el barral- sovint en bicicleta, visitar alguna modista perquè prengués mesures del vestit que confeccionava, portar algun fardo de roba a algun parent, com també anar al camp a rascar una estona o llevar-li els brots als tarongers per alimentar els conills. Feta la feina, l’obligació deien els majors, teníem la resta del dia lliure per a jugar, la devoció segons els més grans, gairebé mig nuets els xics -amb pantaló ben curt o banyador i samarreta- i calçats amb sandàlies marrons de goma quasi sempre (eixes que són més pròpiament de riu).

Com que en la partida de la Closa hi havia encara moltes moreres guarnint la vora d’una sèquia que limitava amb Almàssera i les Cases de Bàrcena, allà que ens enfilàvem per a agafar bona cosa de fulles per als cucs de seda que ens quedaven de l’escola. A prop estava en runes el sempre misteriós forn de la calç flanquejat d’enormes moreres, el camp de futbol que duia el mateix nom de la partida des del 1971 i el cementeri, aleshores encara parroquial. Altres dies l’excursió era un poc més perillosa, ja que –sense permís patern- creuàvem la carretera de Barcelona o N-340 (l’antic Camí Reial), ens endinsàvem en l’horta impol·luta de les Cases de Bàrcena i seguíem el curs de les sèquies verges farcides de vegetació ancestral autòctona en direcció a Foios i Vinalesa pel territori de Macarella i el Tercet. Caçàvem granotes amb un ham i pardalets amb ceps. En uns camps agafàvem cacaus de collaret secant-se al sol, en uns altres caragols i alguna que altra bresquilla, pruna, albercoc, figa o inclús algun meló d’Alger per allò de satisfer la gana i la set a l’intempèrie. També entràvem en alguna alqueria abandonada a dotorejar, com l’esplèndida que hi havia a prop de la carretera de Vinalesa, situada en la pedania esmentada, al costat d’on avui hi ha una de tantes rodones. Degué ser molt antiga perquè encara recorde la seua grandària, noblesa i taulelleria, a la que no li donàvem cap importància per pura ignorància.

També eren temps de platja, per la qual cosa agafàvem les bicicletes a la recerca de l’aleshores magnífica platja de Meliana (actualment en lenta recuperació), només travessar Roca o Cúper, a pesar de la proximitat de l’antiga autopista València-Barcelona, avui autovia AP-7. Dos quilòmetres de sorra en abundància i dunes farcides de canyars i, abans de tot, melonars excepcionals entre Foios i Alboraia on hi havia unes casetes per als pescadors, algunes cases marineres més cap el Sud, un càmping i el merendero de Rufino, fill del poble que, més avant –quan l’aigua s’engolí la platja i també la seua casa pel creixement del port de València i la construcció de Saplaya-, va triomfar amb el restaurant Orly a la Pobla de Farnals.

Les sèquies que desembocaven en la mar duien l’aigua cristal·lina on els menuts jugaven amb els peixets o fent castellets davant dels pares vigilants, els adolescents corrien que se les pelaven, nadaven despreocupats o feien partits improvisats de futbol i els més majors aprofitaven per a pescar i, sobretot, replegar amb rastells tellerines i carrancs per al sopar.
Quan tornàvem cap a casa pels camins de la Mar de Foios i Meliana o del Borriquillo d’aquesta darrera localitat, tan se val, qualsevol motor en marxa ens assemblava un petit oasi on poder llevar-nos el salnitre, capbussar-nos i beure l’aigua neta i freda que brollava embogida per a regar els camps. Quina sensació de pau i alleujament tan inoblidables.

A poqueta nit, les nostres mares/iaies tenien una formula perfecta perquè poguérem acabar d’assaborir del tot la jornada i, alhora, acabar rendits: el berenar-sopar. Més de mitja barra de pa amb ous fregits, truita, tomata pimentó i tonyina, llonganisses, creïlles… que servien perquè qualsevol seguís al carrer jugant mentre reparava forces saborosament. Era l’hora dels rats penats sobrevolant els sostres, una vegada amagats en els caus les oronetes i els teuladins, i dels dracs en les parets emblanquinades enllumenades de groc a la busca dels insectes nocturns, però també de les cuques de llum i dels grills.

La nit concloïa una estona després amb la xarrada a la fresca de costum dels nostres progenitors, asseguts en engronsadores i cadires mentre els més joves ho fèiem al bancalet de la porta. Un preciós dia culminava a l’espera d’un altre de millor. Era l’estiu a l’Horta d’altre temps, més versemblant a les aventures de Tom Sawyer que no pas a les més contemporànies de Manolito gafotas, si em permeten la llicència i amb el permís de Mark Twain.