L’HARAKIRI

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En tota la meua vida no he format part de cap formació política, ni tampoc no he simpatitzat obertament amb cap d’elles. Unes vegades he votat i altres no ho he fet, en tots els casos ben conscientment prèvia reflexió. Si m’he equivocat o no mai no ho sabré a ciència certa, el que sí sé és que sempre he exercit el meu dret lliurement, sense alienacions. La qual cosa no vol dir que no m’importe la política i la conquesta i assoliment de majors nivells de benestar individual i col·lectiu. Dita la qual cosa, afegiré que hem arribat a un punt de conflictivitat social tal, derivat directament de l’enrariment creixent que se respira al Parlament, que pot arribar a confondre’ns –de fet quasi s’ha aconseguit- i deixar de veure el bosc per allò de només fixar-nos en l’arbre que, en primer terme, l’oculta.

Almenys des del 2008 ençà res s’assembla a períodes immediatament anteriors que puga recordar, de fet la crisi econòmica que encara ens acompanya des de llavors ha anat sumant altres crisis a diversa escala sense solució de continuïtat fins arribar a l’epidèmia i, ara, la guerra ad portas de la UE, el descontent o la vaga del transport en disparar-se la factura energètica. Un panorama depressiu que ha comportat grans sacrificis i més que en seguiran fins no se sap quan per la corrupció a gran escala que tot ho abasta, la pèrdua de drets laborals, salaris i condicions de treball en franca reculada a pesar dels avanços, l’aglutinació del poder econòmic en poques mans i falta de competència, la privatització constant dels serveis públics, el retard de l’edat de jubilació i els raonables dubtes que genera el manteniment de les pensions -sempre a la baixa, per cert-, la concentració de mitjans de comunicació en perjudici de la pluralitat i la pròpia democràcia, la irrupció d’extremismes dretans per pura inèrcia mai per mèrits propis, la manca d’expectatives entre la joventut atrapada en un benestar fictici quan els serveis socials segueixen desbordats…

Una difícil tessitura, agreujada sobre manera per la guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia –amb efecte rebot, com comprovem a diari. Un context decebedor que convida a meditar abans d’actuar a la lleugera, al ritme dels esdeveniments i al dictat de l’interès dels que en realitat ostenten el poder econòmic i sospiren per la definitiva implantació del neoliberalisme en comptes de la social-democràcia. Al capdavall, el sistema econòmic i social que aposta per l’enriquiment indecent d’uns pocs, la privatització dels serveis bàsics i la pèrdua de pes específic del treballador, molt en particular de les classes mitges, esporgades premeditadament a dreta i esquerra amb la consegüent polarització radical de la societat entre rics i la resta.

Aquestes darreres dates, especialment des de la insòlita caiguda a l’abisme de Pablo Casado i la no menys sorprenent supervivència de Díaz Ayuso, cada vegada més radicalitzada i incoherent, comprovem com eixe poder econòmic sap esperonar a la ciutadania –amb la impagable col·laboració de les grans corporacions audiovisuals- per a propiciar un canvi de govern a curt o mitjà terminis que corone, ara sí, al desitjat Núñez Feijóo amb el concurs de VOX si fera falta (que en farà). Un partit que, com hem manifestat, no ha fet res per a merèixer la confiança de tants votants, tret d’enterbolir, confondre, insultar i significar-se com una formació ultramuntana poc amiga de la democràcia, la llibertat, la justícia, el progrés, el benestar i la pau social.

Cap a eixe escenari anem abocats sense remei, un camp farcit de mines que prèviament s’ha anat adobant amb les experiències a Andalusia, Múrcia, Madrid i, sobretot, Castella-Lleó, on ambdues formacions comparteixen govern. Hi ha pressa per desallotjar de La Moncloa a Sánchez i, de passada, fer fora l’anomenat govern Frankenstein, com s’ha batejat pels seus enemics a ultrança amb poca fortuna. En definitiva, defenestrar un executiu que ha capejat com ha pogut i sabut la crisi galopant, la qüestió catalana, la pressió migratòria, la pandèmia, la guerra i ara la vaga del transport, entre d’altres accions no menors que, a colps i rodolons, ha tret avant. Dubte sincerament que l’actual PP ho haguera fet molt millor, de VOX millor no dir ni paraula, però sembla que ha començat el compte enrere per a un nou harakiri comunitari amb la indispensable participació d’un electorat enutjat, és cert, a mercès dels mitjans de comunicació que no sempre informen, confonen, i les xarxes socials, on desafortunadament pul·lula de tot menys bonic.