L’horta en temps immemorials
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Sovint me pregunte com seria l’indret que avui anomenem l’Horta en temps ben llunyans, quan les úniques fronteres esdevenien les naturals, els nostres remots avantpassats eren testimonials en el seu territori i un paisatge indòmit radicalment diferent era el que recorrien per a sobreviure. Dones i homes nòmades que, en un determinat moment, decideixen ser sedentaris i assentar-se en alguns dels turons que esguitaven aquella plana lleument bolcada a la Mediterrània. Un escenari agrest que, en línies generals, es mantingué incòlume fins l’arribada dels romans amb l’abandonament per sempre d’aquests poblats, com es pot comprovar en el jaciment ibèric del Tos Pelat entre Montcada i Bétera.
Molt abans, però, del floriment de la cultura ibèrica hi ha constància que hi va haver uns altres assentaments prehistòrics a Rafelbunyol i El Puig de Santa María, poblacions que encara mantenen algunes d’aquestes elevacions orogràfiques en els seus termes municipals. Espais bastant o molt transformats al llarg de la història, alguns d’ells recentment, com és el cas dels Germanells (descobert per Salvador García el 1949), que demostren que en l’Edat del Bronze foren poblats pels primers habitants de l’Horta.
Podem fer-nos una lleugera idea d’aquella enorme franja litoral al sud del Golf de València amb platges generoses i muntanyars de sorra verges, quantioses marjals que s’endinsaven fins a les immediacions del que hui coneguem com a secà –de les quals l’Albufera n’és només un exemple, en franc retrocés- i abundant vegetació autòctona, a més de zones boscoses amb fauna adaptada al medi i d’altra de caràcter estacional. Rierols, barrancs, rambles i el riu Túria eixugaven la terra i vessaven els excedents a la mar.
Una comarca desconeguda i inèdita que mai vam conèixer ni potser ens imaginem i que anà surant mercès als canvis climàtics (el clima, amb l’ésser humà o sense ell, mai no ha estat petrificat) i, sobretot des de l’arribada dels romans, la civilització. Potser, qui sap, aquesta fisonomia perdurà inclús fins als temps dels ibers –atès que l’únic poblat que es coneix és el del Tos Pelat, situat en les primeres elevacions de la Serra Calderona-, ja que des de la fundació de Valentia la intervenció en el paisatge natural fou lenta però progressiva fins els nostres dies.
Rafelbunyol en l’actualitat és una mostra de tantes del que ha suposat la destrucció sistemàtica de la imatge que teníem de l’Horta que ens llegaren els nostres més recents avantpassats, que no la que hem intentat descriure més amunt. La localitat, al nostre parer, s’ha engolit en no arriba tres dècades els principals trets que la caracteritzaven en complementar-se el nucli poblacional primigeni amb altres dos a est i oest, respectivament. El resultat ha estat fer d’un poble tres que, en realitat, conviuen d’esquenes entre ells: el tradicional, el macro polígon industrial a un costat i la zona residencial a l’altre, eliminant-se amb cura quasi tot vestigi agropecuari. Fins i tot, aquesta sarpa destructora que en trenta anys ha canviat la seua faç definitivament no s’ha detingut ací si no que ha arribat perillosament a les immediacions de l’antic poblat del Bronze, o el que és el mateix, el primitiu origen prehistòric del poble.
Quelcom semblant al que esdevé des de fa també uns anys en El Puig de Santa Maria (localitat de llarga tradició històrica i artística per als valencians), urbanitzat amb sanya fins les immediacions dels principals turons –inclosa la platja- per mitjà de zones residencials i un polígon industrial, on corre perill de desaparició una bona llesca de l’horta i del secà que encara coneixem.
L’Horta mai no ha estat la mateixa que la immemorial de què parlàvem, és clar, ha anat mudant lentament de pell, mutant si se vol, al llarg dels segles, però les transformacions urbanites produïdes en unes poques dècades en els pobles esmenats i en la resta que no referim ara han estat de tal calibre que difícilment –quasi impossible- hi ha possibilitat de revertir-ho en benefici de les futures generacions. Entre tots hem anat convertint un espai verge en un altre habitat que menjava d’ell fins que l’hem acabat de distorsionar definitivament per a viure totalment d’esquenes, considerat com les sobres d’un suculent banquet on alguns han fet l’agost i la resta –els seus habitants- hem estat summament condescendents i submisos, emparant-nos en les bondats de la democràcia, el progrés i la qualitat de vida a curt termini.