L’Horta que ens queda

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No sé quants textos li he dedicat a l’Horta en el seu conjunt i a la seua galta septentrional en particular. En tot cas, sempre en seran pocs per a ponderar els seus múltiples beneficis, molt per per sobre de la seua progressiva desaparició, inclús mentre ha estat vigent la seua efímera protecció, així com l’organ encarregat de vetlar per la seua preservació. No cal ser cap expert en la matèria per a ser conscients del que suposa formar part i viure al si d’una naturalesa antropitzada secularment, en una mena d’oasi esguitat de camps, alqueries i nuclis urbans, en definitiva, en una mena de petit paradís entre el secà i la mar.

Vivim temps convulsos, cada volta més tèrbols, en què l’especulació patrocinada pels de sempre s’imposa al bon govern i l’interés general, en particular a nivel local, provincial i autonòmic. Sense anar més lluny, la prova la tenim en el present executiu, en realitat el nascut de les darreres eleccions, el que -des de la Generalitat- va camí de passar a la història de la incúria, per incompetent i, encara pitjor, malèvol en grau superlatiu. Aquell que pretén solucionar un problema creant-ne altres amb premeditació i traïdoria.

Un Consell profundament desafecte amb la ciutadania que, contra tota lògica i sentit de la responsabilitat, acabarà fent més mal que una pedregada en sec d’efectes a curt, mitjà i llarg terminis difícils de precisar amb exactitud, els quals serà molt complicat redreçar. No hi ha pal que no hagen tocat des de tots els àmbits i el reculament imparable es percep amb nitidesa meridiana.

En eixes estem mentre les conseqüències de la DANA del 29-O han acabat per desbaratar més encara tan lúgubre panorama i han tornat a posar-nos als valencians en l’ull de l’huracà mediàtic. Vuit anys de pau i cert trellat només van servir per a rearmar una dreta extrema embogida, cruel, justiciera, rancorosa, vengativa i… interessada en seguir beneficiant els que més tenen. Total, una vegada en el poder tot és posible davant d’una ciutadania que sembla no acabar de porgar els pecats que arrossega com una mena de penitència perpètua, camí d’infinita.

Si l’actual MH resulta innombrable, i allá on va rep l’afecte que ha donat (cap ni miqueta, comptat i debatut), i els que el sostenen -a banda dels seus correligionaris, VOX- saben que té els dies comptats per més que s’amarre al silló presidencial, imaginen-se per un instant que el recanvi poguera ser el propi Camps, aquell que guanyava per majoria absoluta perquè els que estaven al seu càrrec tingueren barra lliure per a fer i desfer al seu antull i parer. En fi, el que adés deia, crear un problema i solucionar-lo amb un altre de major.

Tornant a la dissortada comarca que ens acull, i més concretament a un dels seus indrets més bucòlics cap el nord, entre Albalat dels Sorells i Albuixec: Mauella i Teuladella, en què tot recorda temps pretèrits i l’ambient s’assaona amb la intensa fragància de la flor de taronger, sengles pedanies del cap i casal amenaçades de nou per la febre urbanitzadora que mai no cessa. Objectiu immobiliari en temps de Rita Barberá i, ara mateix, de Mª José Catalá, alcaldesses tan atentes amb els interessos del sector com abanderades d’una valenciania urbanita que -com altres col·legues dels nostres pobles, no ho oblidem- pensen que construir i créixer desaforadament és sinònim a crear riquesa i elevar la qualitat de vida. Una entelèquia on les hi hagen, i de ben grossa, que mai no deixem de patir els seus damnificats: tots i cadascun dels seus veïns sense distinció.

El que d’uns anys ençà veiem a un extrem del terme d’Albalat dels Sorells és prova fefaent del que ens espera a tots plegats, com fa unes dècades esdevingué amb una de les millors hortes de la comarca, la de Campanar, desnaturalitzada i desballestada completament per l’afany inversor-especulador dels Lladró, eixa exitosa nissaga originària d’Almàssera imbuida de corcada valenciania per a seguir fent negoci a costa dels seus. Quelcom semblant, però segurament a menor escala del que pot succeir al pedaç de terra a què m’he referit. També per l’impuls d’una altra nissaga nascuda a Poble Nou, posseïdora d’una de les majors fortunes de l’Estat en l’actualitat.

Juan Lagardera, veterà i agut analista de Levante-EMV, referia diumenge passat que als valencians ens falta conéixer com cal les nostres arrels històriques i proposava una acció ambiciosa per a fer-ho efectiu i divulgar-les atés el coneixement que hi ha sobre la matèria. El problema rau en què això no ha servit gaire en l’Horta Sud des de l’IDECO, on porten anys i panys treballant de valent en eixe sentit, i tampoc ho farà al nord, on, per posar un exemple palmari, no ha servít de molt la creació del Centre d’Estudis de l’Horta Nord per a fomentar la sensibilització paisatgística i monumental des de fa gairebé tres dècades. Curiosament, quan el CEHN es posà a funcionar començaren a producir-se les malifetes més greus envers el territori a gran escala, sense solució de continuïtat fins avui mateix.

Tornant a Mauella, l’indret fou propietat de mossén Ponç de Vilaragut, qui, en fer testament el 1348, li’l deixà amb la seua fortuna a la seua filla Violant amb la condició de que, si faltava menor d’edat o sense casar-se ni tindre fills, l’herència servira per a fundar un monestir benedictí. El que finalment va succeir donant lloc al cenobi de Sant Benet de Mauella, depenent de l’abadia de Montserrat. Un priorat bastant efímer, perquè el 1415 fou vinculada la seua administració a les cartoixes de Portaceli i Valldecrist a l’uníson, mentre Bonifaci Ferrer exercia com a general durant el Cisma d’Occident. Una decisió de Benet XIII, en sostraure-li la jurisdicció al bisbe i cardenal d’Ostia per passar-se a l’obediència del seu rival a Roma, Alexandre V.

Reconvertit en senyoriu directe el 1450, amb l’autorització d’Eugeni IV, sembla que finalment fou venut durant la segona meitat del segle XVI degut a les pèrdues que ocasionava a l’administració cartoixana i romadre despoblat.

En conclusió, no es tracta d’una porció de terra qualsevol en tindre una història que, sobretot, coneixem millor des de la conquesta de València per Jaume I. Un passat en reconstrucció, un present saludable i un futur incert davant la sarpa amenaçadora dels que no tenen cap mirament pel mediambient ni per la idiosincràsia rural d’un veïnat que viu en pau i hamonia en un espai encara idíl·lic. L’Horta que ens queda…