MAI HI HA HAGUT TANT: MOLT, BO I VARIAT
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Segurament, el que pense no suscite cap sorpresa pel fet de manifestar-ho per escrit. Això vol dir que és una evidència que en la nostra quotidianitat podem corroborar sense gaire esforç. És cert, mai hi ha hagut tant –molt, bo i variat– en qualsevol de les facetes humanes que espigolem, sobretot si les comparem amb un pretèrit proper i, especialment, llunyà. En termes generals, vivim en l’abundància, encara que aquesta conjuntura siga menys valorada per la joventut, atesa la seua manifesta inexperiència.
Tanmateix, no volguera parlar d’allò purament material –a la vista de tothom sense gaire esforç-, més bé d’allò que te a veure amb l’òrbita de l’intel·lecte a través de la sensibilitat, baula fonamental per a calibrar els avanços de la humanitat, on no hi ha parcel·la que haja experimentat progressos impensables no fa tant.
El coneixement, vedat fins no fa massa a amplis sectors de la societat –en particular, i de forma sagnant, a les dones-, s’ha manifestat en a penes un segle com a veritable corretja de transmissió de la voluntat humana per superar-se i assolir quotes de benestar inimaginables per als nostres més recents i llunyans avantpassats. Gairebé, no hi ha avanç que no en comporte un altre de nou i encara un més d’insospitat de la mà de la ciència i la tecnologiafins arribar a la Intel·ligència Artificial. Quelcom que es repeteix mecànicament en altres molts aspectes de la vida, encara que aquests puguen no semblar tan radicals com els que milloren la materialitat que ens envolta. Em referisc a un ampli sector de la cultura que s’empara en el conreu de l’escriptura, les belles arts, la música, la dansa o la interpretació, les quals sobreviuen arrelades al ric substrat emocional atresorat des de temps immemorials. Al capdavall, l’esperit que dona sentit al conjunt dels progressos esmentats i sense el qual res no tindria sentit.
El mon de la creació mai no ha estat tan democràtic i accessible a qualsevol, mai no hi ha hagut tants esperits sensibles disposats a recórrer sendes poc o gens transitades, a deparar-nos sorpreses des de nous plantejaments impensables abans. Un munt d’experiències compartides que encara es debaten per a fer-se un lloc recognoscible entre tantes d’anteriors, consolidades en l’imaginari col·lectiu. Un escenari apassionant en què no és gens senzill consolidar-se com una mena d’estrat entre el conjunt d’iniciatives prèviament estratificades en el subconscient, com renglons petrificats de la memòria humana.
Mai hi ha hagut tant: molt, bo i variat. Com tampoc mai ha estat tan difícil surar en un bosc tan espès en què un bon grapat d’arbres tan frondosos com vetusts segueixen enarborant-se –no sabem si indefinidament- sobre d’altres que també necessiten de la llum del sol per a seguir creixent lluny de l’ombra. Que els ho diguen si no a una autèntica plèiade d’excel·lents creadors que aspiren amb tot mereixement al reconeixement dels seus mèrits lluny de la fugacitat mediàtica interessada en el curt termini, aliens als interessos purament comercials i econòmics, refractaris a modes tan insubstancials com passatgeres.
Molts són els que traspuen veritat, alguns fidels a llengües minoritàries, estils controvertits i missatges disruptius que, per ser fidels a si mateixos i autèntics,esperen ser reconeguts d’acord amb la seua vàlua, encara que siga tard i a deshora.
Mai hi ha hagut tant, també de roí, per descomptat i per desgràcia.