Malabarismes terminològics, cortines de fum
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Com queda demostrat, l’Estudi General aporta a l’escena pública actual alguns dels seus peons més reeixits. Entre ells, tres tipus formats en les seues aules: dos d’ells professionals seus com a Personal Docent i Investigador i un tercer llicenciat en una de les seues facultats, la de Dret per a ser més concisos. Tots tres, com altres que ací no nomenem, hagueren pogut estudiar i/o treballar en una altra universitat, però –casualitats de la vida- ho han fet en la degana de les institucions d’ensenyament superior valencianes. Lloc en què es formaren molts altres polítics casolans d’(in)feliç record.
Flores, Llanos i Barrera són –com hauran endevinat- eixes tres peces sobre els que es va a edificar una enorme impostura en el govern valencià, en tant en quant el primer encapçalà la llista de VOX en les passades eleccions autonòmiques (i municipals), el segon es perfila com a futur conseller de Justícia, Interior i Governació, mentre que el darrer serà vicepresident de l’executiu de Mazón i, alhora, titular de la cartera de Cultura. Tres sants per a una anda que, si ja estan donant què parlar, imaginen-se el que queda per davant quan encara no ha començat la processó, és a dir, la legislatura.
Mazón, no sé si Feojóo tampoc, no se n’adonarealment del còctel molotov que s’està condimentant a València i a la resta de l’estat prenent com a exemple luctuós el que va esdevenir a Andalusia i el que esdevé a Castella-Lleó, però no cal haver estudiat molt ni massa per adonar-se’n que és una maniobra suïcida això d’incorporar corcons a la fusta, que és com dir incendiaris al bosc.Aquesta setmana pot servir d’exemple quan Flores persevera en la fanfarronada en apuntar ara al parlament, Llanos li lleva ferro a la violència de gènere llançant-li un capot a l’anterior i Barrera asumeix una cartera buida de contingut programàtic més enllà de fer reviure fantasmes que només existeixen en ments com la seua, tan torera i olé.
Si no és per la representativitat i el poder que tots tres –com a caps visibles de la formació ultramuntana- acumulen, mercès als resultats abans al·ludits i el seu paper decisori, ens ho prendríem a broma perquè la carcallada estava assegurada, però no, no podem mirar a un altre lloc i fer-nos còmplices del desgavell que s’aveïna per omissió. La societat, com qualsevol individu, també s’equivoca a través dels seus representants i pot arribar a delegar responsabilitats a qui no és competent ni disposa d’un programa de progrés, menys encara per al conjunt de la col·lectivitat. Oportunistes a la recerca d’un minut de glòria -tant debò efímera- que, a base de castissismetrasnuitat i malabarisme terminológic aplicats a la quotidianitat, creuen que es pot tornar arrere pensant que tot temps passat fou millor. Així ho aplicà fil per randa el franquisme i, abans d’ell, el nazisme, el feixisme i el comunisme soviètic.
Cortines de fum que amaguen ambicions inconfessables disfressades d’un suposat bé comú que sempre beneficia a uns pocs, els de sempre, als quals obeixen envoltats de símbols i eloqüències decimonòniques quan estem fregant el primer quart del segle XXI. Despertem dels efectes narcotitzants de la paraula buida i estèril, de bravates extemporànies i de mentides recurrents que –per més repetides- no es converteixen en veritats.
L’esquerra, fragmetària i caïnita en ocasions, massa vegades, també posa la pota, i prou. mal que ens pese, però la dreta no és més social ni tan sols volent-ho aparentar, ni menys populista en una cursa cap el no res. Al capdavall, la gran diferència entre els uns, PP-VOXbàsicament, i els altres, genèricament l’esquerra, és que els primers no governen per a una majoria pels seus principis neoliberals, mentre que els segons encara creuen en la socialdemocràcia, la mateixa filosofia política que ens proporciona benestar i avui està en entredit a la Unió Europea per perilloses connivències regeneracionistes en molts dels seus estats membres, com és el cas de què parlem.