MALS TEMPS PER A LA DEMOCRÀCIA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Un país que és capaç de passar d’elegir a Obama a confiar el seu rumb a Trump no és normal, tal com imperfecta és la seua democràcia (eixa que els analistes espanyols lloen i tiren flors des que tinc ús de raó), com hem tornat a veure en les darreres eleccions en què mai no finalitzava l’escrutini dels vots mentre el president en funcions enarborava desvergonyit la bandera del frau.

Que un ciutadà negre arribés a la presidència dels EUA fou un fet memorable que, atès el que seguim veient en el país de les barres i els estels, sembla no haver sortit efecte en una bona part dels seus conciutadans, entestats en veure fantasmes (=estranys/aliens) en tots els llocs del seu vast territori. Un sentiment ‘patriòtic’ que veu en la diferència l’amenaça i el perill a combatre, com recull un petit fragment de “Gremlins” (Joe Dante, 1984) en què un treballador de l’Amèrica profunda posa en marxa el seu vehicle i -en no arrancar- tira pestes per ser d’importació, per no esmentar que el mogwai xinès protagonista significa literalment esperit maligne. Tota una premonició, no els sembla?

Cinematogràficament, aquella efemèride esdevinguda a finals de 2008 la recull magistralment “El mayordomo” (Lee Daniels, 2013), en contraposició als cameos que ajudaren a catapultar precoçment el seu polèmic successor: “Solo en Nueva York: perdido en Nueva York 2” (Chris Columbus, 1992), “Una pandilla de pillos” (Penelope Spheeris, 1994), “Zoolander” (Ben Stiller, 2001), “The job” (Kenny Golde, 2003) i sèries d’èxit com “El príncipe de Bel-Air”, “La niñera” o “Sexo en Nueva York” entre d’altres realities poc edificants. Ben mirat, una campanya publicitària continuada, adobada amb reportatges exclusius en revistes com Playboy, Hola i de pelatge semblant, on aquest borderline sense escrúpols féu gala del que dóna de si la seua vanitosa personalitat.

Al crit pelat de “We’ll make America great again”, li guanyà la mà en les acaballes del 2016 a Hillary Clinton, demòcrata com  Joe Biden, al capdavall qui el pròxim 20 de gener el substituirà molt al seu pesar. Una frase feta, que combinava de perles amb “America first”, que milions d’americans del nord i personatges estrafolaris com Yellowstone Wolf (àlies de Jake Angeli) prengueren com a nou dogma irrefutable (en la línia de QAnon) per a creure’s tot el que eixia de la boca de pinyó del guru ros novaiorquès. La prova del cotó, en diríem, la vam tindre despús-ahir al Capitoli de Washington DC, tot un símbol sacrosant i majestuós de la grandesa dels EUA -de blanc impol·lut a vilment profanat-, convertit per unes hores en un plató tan subversiu com surrealista, a l’estil de les mateixes intervencions cinematogràfiques i televisives de Donald J. Trump mentre feia mèrits com a nou ric desficiós i impenitent faldiller consentit.

No hi ha mitjà que no s’haja fet ressò del mal perdre i la irracionalitat compulsiva de l’encara president nord-americà, aficionat a la rebequeria de xiquet malcriat i capriciós contumaç, capaç de posar potes per amunt a la primera potència mundial i, de passada, deixar amb el cul a l’aire a totes les democràcies occidentals amigues. Convertint-se, al remat de tot, en la rialla còmplice de règims poc exemplars com el rus o el xinès, posem per cas.

Fa poc, el 8 de novembre proppassat, ja ho manifestàvem en aquest mateix mitjà en l’article d’opinió titulat “Realitat o ficció: distòpia”: “Per a molts, els EUA han passat de ser una mena de terra promesa, o espill de virtuts gràcies a la seua pujança, afany de superació i valors democràtics, a pesar dels molts i sagnants dèficits que presenta, a convertir-se en un autèntic malson que podria acabar en un tràgic final a la manera de no pocs dels seus films d’acció o apocalíptics que tant ens agraden, però en les pantalles del setè art i des de la butaca, si pot ser amb bona companyia. Ara sabem a ciència certa que molta de la seua cinematografia –també la més crítica- ens avançava la deshumanització creixent d’una societat en descomposició. Una distòpia en tota regla que, una vegada més, fa certa la coneguda asseveració: la realitat sovint supera la ficció”. En eixes estem…