Màrqueting i participació política

Tomás Laguarda

Quan comença a estar a la vista la cita amb la ciutadania per a recavar la confiança dels vots i continuar en el poder o accedir a ell, local i autonòmic, encara que també probablement nacional, es multiplica l’aplicació del màrqueting polític, una ferramenta que no és d’este camp, sinó del món del comerç. Segons la Reial Acadèmia Espanyola, màrqueting és un “conjunt de principis i pràctiques que busquen l’augment del comerç, especialment de la demanda”. Per tant, el que busquen els polítics és augmentar la seua demanda com si foren un producte, amb tècniques comercials relacionades amb la imatge i la publicitat.

  Per això, els denominats ‘politòlegs’, especialistes en màrqueting polític, estan molt sol·licitats pels governants o aspirants a ser-ho, que no dubten en gastar-se molt en això, inclòs diners públics de tots els contribuents, per a aconseguir mantindre’s en el poder o accedir a ell. Com tampoc dubten en prometre i aparentar el que calga per a engatussar als votants i ‘vendre’s’ millor. En definitiva, no signen cap contracte que els puga ser reclamat en el jutjat i, una vegada aconseguit l’objectiu, creuen que poden incomplir les seus promeses i fer el que vulguen, i això és el que sol passar. Tenen quatre anys més al davant. És com un xec en blanc.

  No obstant, cada vegada és més evident per a més persones tot este muntatge, que se sustenta també en la falta de participació política, un dret escamotejat pels polítics, que estan molt còmodes en això de què sols cada quatre anys han de tindre de veres en compte a la ciutadania. La resta del temps aparenten, en tot cas, això de la ‘democràcia participativa’, que no va més enllà d’enquestes per a destinar a alguna cosa poc important una part ínfima del pressupost municipal, de reunions arreglades per a major glòria de qui les convoca, de passejos populistes pel carrer o de projectes urbanístics o d’altra índole que requereixen legalment la participació dels afectats.

  Antigament, els ajuntaments, la institució més pròxima a la ciutadania, els anomenaven ‘la Casa del Poble’, i això és el que hauran de ser, ara més que mai, tal com està la situació social, si volem de veres que els polítics siguen uns vertaders servidors que treballen pel bé comú.