MATERNITAT

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

 

Juli Benlloch morí al seu poble el dia de sant Joan Baptista, el cotitular de la parròquia de Meliana, el poble que el veié nàixer vint-i-cinc anys abans, en la flor de la joventut, quan les portes de l’èxit com a escultor se li havien obert de bat a bat alhora que un futur esperançador després d’una curta vida de misèries, il·lusió i d’amistats sinceres en aquella societat agrària d’entre segles.

No fou, però, l’únic en experimentar la desgràcia, també li va ocórrer a Peppino Benlliure, el fill del consagrat pintor Josep Benlliure (1855-1937) que, en altres circumstàncies ben distintes, trobà la mort abans d’hora. Com bé recordava amargament el famós pintor en una carta adreçada als organitzadors de l’homenatge que Meliana li va retre al seu malaurat veí uns mesos després (1922).

Moltes vegades, i no sóc l’únic en fer-ho, m’he plantejat on podria haver arribat el bo de Benlloch de no creuar-se-li la mort inopinadament, d’haver seguit creixent i madurant fil per randa en el panorama artístic contemporani. Tinc clar, nogensmenys, que la seua excel·lència escultòrica l’haguera conduit a grans reptes a València, Madrid i altres ciutats espanyoles, el que no tinc tan diàfan és si hauria pogut transcendir més encara, a nivell internacional. Mai no ho sabrem, clar està.

El que sí es pot intuir amb una mica de perspicàcia és cap on anaven els seus interessos plàstics, cap on s’orientava la seua estètica decididament rupturista amb l’estil que havia encimbellat Marià Benlliure (1862-1947), qui va triomfar al país fins la dècada dels quaranta del segle XX. Quelcom que compartí amb Llimona (1863-1934), Inurria (1867-1924), Mogrobejo (1875-1910) o Clarà (1878-1958), com es pot comprovar en la seua obra coneguda (escassa però il·lustrativa), al capdavall un retorn a l’essència tàctil i volumètrica de l’escultura, allunyada del pictoricisme de l’il·lustre valencià.

Dotat d’una poderosa tècnica apresa en les Escoles d’Arts i Oficis i de Sant Carles de València –perfeccionada en la pràctica mentre treballà al prolífic taller de Josep Maria Ponsoda (1882-1963), conjuntament amb Carmel Vicent i Josep Maria Rausell- i amb una idea clara del seu quefer, Benlloch resumeix tota la seua potència creativa en la ‘Broma Boreal’ (1917), encara que també en altres peces que, en qualitat d’esbossos, ens han arribat de la seua curta però intensa trajectòria.

En una d’elles poc coneguda, la que encapçala aquest text, ‘Maternitat’, és on s’entreveu eixa progressiva reducció de detalls accessoris a la recerca de l’essència del volum i les formes en benefici del missatge. Realitzada en terra-cuita i necessitada d’una acurada restauració, l’escultor presenta en la seua nuesa integral una mare i els dos fills com si d’una instantània es tratara mentre capta el moment àlgid que li interessa ressaltar. Una peça que, en la línia de la ‘Broma Boreal` o ‘Tiradors de xàrcia’ (1914), resumeix el viarany mamprès pel jove artista, encara que també ens llegà altres obres de caràcter religiós, com el `Cor de Jesús’, ‘Sant Josep’ o la ‘Mare de Déu del Carme’, en què s’entreveuen les ensenyances acadèmiques i la praxi en l’important taller d’imatgeria del barceloní  Ponsoda.

Tot i això, com deia, què haguera estat de Juli Benlloch en el cas de viure més? No tenim la resposta, és evident, però igual que podria haver evolucionat encara més en el seu estil, també podria haver-se dedicat al conreu de l’escultura religiosa, sobretot tenint en compte que –com els seus companys de formació i els seus amics Coret i Rausell- la Guerra Civil s’haguera entrecreuat en la seua carrera i, com aquells i tants altres, podria haver-se inclinar per aquesta faceta artística per a guanyar-se dignament la vida. Cap demèrit, vist amb certa perspectiva i coherència, encara que segurament la seua obra haguera quedat supeditada –si més no postergada per conservadora– als marges dels interessos generals de les investigacions acadèmiques dedicades a l’estudi de l’art al segle XX. Una incongruència que ha condemnat i encara condemna gairebé a l’anonimat a excel·lents artistes pel delit d’haver-se dedicat a aquests menesters en vegada d’especular amb la creació.

Benlloch, en morir jove, mai no pogué dir la seua darrera paraula en el seu ofici, la qual cosa contribuí a ser reconegut i recordat entre els seus poc després de deixar aquest món. Tanmateix, la resta dels seus amics Francesc Coret (1885-1977), Josep Maria Rausell (1898-1984) i Rafael Cardells (1899-1980) hagueren d’esperar a cloure les seues llargues vides per a ser homenatjats públicament com ho fou ell, després de dedicar-se en cos i ànima tant a l’escultura com a la pintura i fer-ho durant dècades per a l’Església catòlica com a principal client, per allò de tornar-li el llustre als seus temples malmesos durant el conflicte armat.

‘Maternitat’ representa sense cap mena de dubte tot allò a què aspirava un artista pobre, senzill i somiador en els primers anys de la passada centúria com ho fou Juli Benlloch (1893-1919). En ella s’entreveuen també els ideals que van nodrir els pensaments d’un jove que com els d’avui tenen tot per fer i han d’obrir-se camí -encara que aquest siga costerut i farcit d’entrebancs- que els faça evolucionar en un sentit o en un altre.