MECENATGES

Albert Ferrer Orts –Universitat de València

​

D’un temps ençà les fundacions de caràcter social, esportiu i cultural s’han estès per la ciutat de València i ho han fet capitalitzades per empresaris d’èxit casolans, els quals han trobat la forma idònia de perllongar la seua influència en la societat valenciana, agraïts, diuen ells, per tornar–li en el seu conjunt la confiança, principalment la dels milions dels seus clients (jefes, en alguns casos, eufemísticament parlant) que els han fet rics al llarg dels anys. En realitat res nou sota el sol però que, com dèiem, han arrelat entre nosaltres com potser mai havia esdevingut.

Una intensa activitat altruista en què els seus benefactors són els vertaders protagonistes i ja no tant (o molt menys) aquella clientela que els ha catapultat i catapulta en l’escalafó econòmic i, ara també, a la fama mercès a les seues activitats paral·leles als seus exitosos negocis coneguts pertot arreu.

Bé és cert que aquests reconeguts emprenedors no tenen cap necessitat en dedicar-li uns quants (no estem capacitats per a dir si molts o pocs) dels seus beneficis nets a aquests tipus d’obres pies que, ben bé, podrien seguir engreixant les seues quantioses fortunes sense haver-los de compartir feliçment d’acord amb el seu desig i voluntat. El que sí podem afirmar pel que veiem en els darrers anys és que aquestes activitats se les han pres seriosament i cada vegada són més visibles, sobretot en el cap i casal, on resideixen majorment les seues seus i on solen desenvolupar-se les seues accions.

La rehabilitació i restauració d’edificis històrics és un dels seus quefers més valorats per la societat, encara que com s’han batejat les obres en algú d’ells faça mal als ulls, els oïts i sobretot a la realitat històrica; la potenciació de mostres d’art contemporani a l’aire lliure o l’adquisició d’algunes peces per elecció popular per a cedir-les a la ciutat és una altra manera de fer-se presents; com també complementar el contingut de grans espais museístics públics amb les seues pròpies col·leccions adquirides durant anys, gràcies a l’assessorament de reconeguts experts internacionals. Fomentar l’esport a través de l’esforç (mai no he entès l’un sense l’altre, la veritat siga dita) en determinades modalitats, els maratons internacionals, la dansa i, inclús, la construcció de pavellons és, potser, el complement perfecte a tot allò anterior, per no esmentar els fons que es dediquen a la investigació de determinades malalties…

Si a tot açò hi afegim el foment i patrocini de l’activitat empresarial incipient, a través de centres d’estudi, universitats virtuals i centres de negocis d’assessorament i finançament de projectes (lanzaderas, en diuen), podem cloure sense por a equivocar-nos que el mecenatge [en la imatge de capçalera, Mecenes segons Jalabert, Museu de Belles Arts, Nimes] és la forma perfecta de justificar guanys exorbitants en unes poques mans per a socializar-los i, alhora, fer-se creditors d’un prestigi a l’alça. Segurament, una manera com una altra de desgravar-se lícitament impostos en benefici de la comunitat, però dirigint totes i cadascuna de les seues accions fins al final sense la ingerència del sector públic.

Al capdavall, res massa diferent del que practicaven aquells refinats mecenes del Quattrocento i Cinquecento a Itàlia, com també a aquell regne de València des de finals del segle XV, principalment, amb personalitats per tots conegudes, sense les quals no hagueren prosperat escriptors, arquitectes, artistes, músics…, alguns d’ells de fama mundial. De fet, els que ara són admirats –reconeguts i criticats- pel seu èxit professional i riquesa seran els que, passats els anys, adquirisquen una nova dimensió com a mecenes i estudiats com a empresaris i benefactors exemplars. Associats a ells la resta dels seus patrocinats per al seu honor i glòria, a diferència dels milions d’anònims clients que també ho hem fet possible a diari indirectament. És el que hi ha.