MIRACLES?, A LOURDES

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Llanos Massó, nova presidenta de les Corts, fa bé en defensar les seues conviccions en l’àmbit personal, la qual cosa garanteix la llibertat d’expressió i la Constitució espanyola. Fins ací, res a ressenyar, tot dintre de la normalitat. Que la Sra. Llanos forme part d’Hazte oír i inclús de VOX, partit polític a través del qual ha surat en la cosa pública –per rebutjables que siguen les seues idees i postulats-, planteja una problemàtica, sobretot quan encapçala la jerarquia parlamentària i la dirigeix en el seu conjunt, doncs, com a garant del bon funcionament de la cambra i cap visible de la diversa representació que la conforma, ha d’anteposar, conforme a la llei vigent, la lliure confrontació d’idees i programes a les seues creences, per legítimes que hi siguen. En definitiva, seguir el camí mamprès pel seu antecessor immediat i deixar de banda el que engegà el malaurat Juan Cotino, d’infaust record.

Llanos ha emprat tímidament el valencià en la primera part de la seua possessió i el castellà en la resta, al remat la llegua vehicular cooficial que va a utilitzar majorment, encara que aquella siga una de les senyes distintives més singulars del poble al que representa. Una versió del català que parlen, escriuen i entenen milions de valencians com a natural canal d’expressió i nexe d’unió amb altres tants milions de catalanoparlants arreu l’antiga Corona d’Aragó. Una realitat incontestable que, com sabem, troba fortíssimes resistències tant en VOX, com també en el PPCV, tants anys després de l’entrada en vigor de la Llei d’Ús i la creació més recent de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Però Llanos no és l’única figura pública emergent que té un problema greu en aquest sentit. Per poc que ens adonem, el futur MH president de la Generalitat, Carlos Mazón, no en dispara una en la nostra llengua, entre altres coses perquè per a ell el valencià és una llengua minoritària clarament subsidiària del castellà a casa nostra. Quelcom que –després de Zaplana i Olivas, correligionaris seus fills del pretèrit, feliçment- no és una novetat, desgraciadament consentida, entre aquells que un dia els confiaren el seu vot. Un panorama desolador si afegim que no pocs dels pròxims consellers obviaran olímpicament aquesta senya d’identitat per excel·lència per a major oprobi.

Després de l’idioma, veure’m quina bateria de mesures es trauran de la copalta per a alegria dels seus i quantes derogacions les seguiran per a tristesa dels que no ho som al llarg de quatre anys convulsos, que alguns ni imaginàvem en els pitjors malsons. Unes polítiques retrògrades en el seu conjunt que poden trobar la quadratura del cercle a nivell estatal el proper 23 de juliol si l’electorat no li posa remei democràtic a través de les urnes.

Com diuen els incrèduls, miracles a Lourdes. Ben mirat, el que necessitem tots plegats –creients i incrèduls- com aigua de maig.