MITGES I VORES

Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València

Després de la catarsi col·lectiva que suposa enfrontar-se a la pandèmia, d’enormes costos socials i econòmics (i d’altres no menors que aniran eixint), no hi ha hagut dia en què els vaivens del govern tapant forats i obrir-ne d’altres hagen estat contestats agrament per una dreta irreverent i caïnita, més preocupada per enderrocar-lo a tota costa que en procurar solucions de trellat atesa la novetat del cas i els milions de vides en joc.

Moltes vegades me pregunte d’on han eixit aquets messies del no-res i com són capaços de fer-li un pols en tota regla, coste el que coste i caiga qui caiga, no només al president i el govern que encapçala sinó a tota una societat reclosa com a mesura de protecció davant l’agressivitat d’un nou virus poc conegut. Clar que les mesures hagueren pogut ser unes altres i, segurament, s’hagué d’haver actuat abans i millor, el temps s’encarregarà de aclarir-ho, però dubte seriosament que els que no han deixat de boicotejar moltes de les mesures presses ho han fet més pensant en els seus interessos particulars i partidistes que no pas en la ciutadania. Algú creu de veres que aquests reaccionaris de saló s’hagueren tret de la copalta altres remeis profilàctics més efectius? L’exemple del Regne Unit (amb més de 40.000 decessos), els EUA (amb vora 110.000) i Brasil (camí de 30.000) ens demostren que no necessàriament

Per poc que pensem, sabem que no. Inclús, això ho saben els seus propis correligionaris que, envoltats de banderes d’Espanya i de tota la parafernàlia de naftalina que els és adient, cabrejats i saltant-se la legalitat sanitària i d’ordre públic vigent a la torera, ens han deixat noves pàgines amb què avergonyir-nos tots plegats. El pitjor de tot és poder desxifrar per què porten inoculat al cervell tanta rancor, odi, set de venjança, racisme i violència verbal i a sant de què, quan la immensa majoria nasqué després del 20 de novembre de 1975 o, si ho féu abans, durant l’etapa final del franquisme. Més encara quan, des de fa dècades, el sistema educatiu (tret de lamentables ingerències per tots conegudes i patides) insisteix tossudament en donar cabuda als valors i la multiculturalitat com a passos previs a una futura interculturalitat.

Ja se sap que l’odi genera odi, i això mateix fonamenta l’eix central del seu discurs perquè darrere no hi ha més que rascar. Podem veure-ho sense gaire esforç a Espanya, amb l’aquiescència de la dreta de sempre i del centre-dreta, que no sap on té la mà esquerra; formacions que contribueixen a amplificar el seu desgavell. Als EUA la situació no pot ser ja més greu amb un president que avergonyeix el més pintat, però que algú va votar (també llatins, negres i, sobretot, dones) i a Brasil, amb un altre Messies (així s’anomena també Bolsonaro), què volen que els diga?

Ja ho va manifestar amb claredat meridiana la pel·lícula “Senders de glòria” (Stanley Kubrick, 1957), resumida en una conversa a les trinxeres entre el coronel Dax (Kirk Douglas) i els seus superiors, quan aquell, que es negava a sacrificar la seua tropa per allò d’aconseguir guanyar un objectiu impossible durant la batalla, els amollà: “El patriotisme és el refugi dels covards”. Tot un al·legat antibèl·lic, però també alguna cosa més. Bona nota podria prendre tothom (també l’esquerra, que quede clar) del que passa avui, sense necessitat de retrotraure’ns a les dos grans guerres, entremig la nostra, i deixar de jugar amb el foc pel perill de cremar-nos per arbitraris, demagogs i pura vanitat. Per a tot hi ha mitges i vores.