MUSEUS COLONITZATS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Ara que fa unes setmanes va conèixer-se que el nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun, pretén descolonitzarels museus espanyols, ja veurem com queda la cosa, volgués parlar del principal museu madrileny que veritablement practica eixa política de forma efectiva i sospitosament mediàtica. Efectiva perquè ‘el Prado dispers’ és una realitat i mediàtica perquè no hi ha gairebé setmana que una nova ocurrència dels seus gestors o departament de comunicació es faça un buit en la programació televisiva a través dels informatius amb més audiència. Queda clar que haver arribat a 3.337.550 visitants l’any passat no deu ser suficient per rendibilitzar tan primmirat espai, amb una mitjana diària superior als 10.000 curiosos i interessats.
Un autèntic èxit que, pel que es veu, no és suficient si no acaba en superèxit quan la immensa majoria dels museus arreu l’estat –és igual qui ostente la seua titularitat/gestió i independentment de la importància dels seus fons- resten a anys llum del buc insígnia cultural de la marca Espanya, com s’ha dit, el Museo Nacional del Prado. Un lloc emblemàtic i megalòman alhora que esdevé una mena de subministeri, amb un pressupost multimilionari sempre insuficient per als seus responsablesi que deixa en bolquers als seus homòlegs, sobretot els de províncies.
Bé estaria que el ministeri competent i el seu titular, barceloní com l’anterior, es centraren en aquesta mena de colonització històrica des del centre a la perifèriamitjançant més de 3.000 obres [vegeu la foto de capçalera, segons El País] i escamparen els recursos econòmics en la mateixa direcció –també l’atenció dels mitjans audiovisuals estatals- per visibilitzar les seues respectives realitats, tan dignes com la del famós museu del passeig homònim, un transatlàntic envoltat de velers.
Una conjuntura que convida a repensar seriosament què volem dels museus casolans, des del més gran al més menut, i si és necessari per a reivindicar la seua importància cultural muntar paradetes com la que mostrarà 120 de les peces més selectes del Museu de Belles Arts de València en la madrilenya Fundació Masaveu, com si el nostre principal recipient identitari d’art antic fos una col·lecció més, necessitada de peregrinar per a reivindicar-se en una capital on, per tindreu, ho tenen (quasi) tot i amb escreix des de sempre.
Als valencians ens manca amor propi, creure’ns les potencialitats pròpies, i no haver de mostrar les nostres carències on es creuen el melic del món. Ja estarà bé d’ofrenar noves glòries d’aquesta manera tan provinciana i apostar decididament per les nostres potencialitats, lluny, per exemple, de l’efecte Sorolla i del que ha suposat i suposa la seua controvertida aura.