NI EN ELS PITJORS MALSONS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Recordava un d’aquests dies en el mateix mitjà de comunicació en què escric habitualment que el darrer banyde multituds -per anomenar-ho d’alguna manera– que es va donar l’actual Molt (des)Honorable havia estat al meupoble. Evite dir-ho perquè és conegut i no volguerarelacionar-lo més encara amb el desafinat cantant alacantíposat a polític, entre d’altres raons, perquè “La fiesta en Valencia no se acaba nunca”, recorden?
I és que, en el fons (mal que me pese, també en la forma), aquell lema segueix sent cert avui mateix, a pesar de la que ha caigut en tants pobles de la província de València, arrossegant-ho tot al seu pas destructor davant la inoperància dels principals responsables, que no pas elsúnics, en una societat com la nostra en què cadascú tenimtambé la pròpia i inalienable. En unes altres paraules, si tothom estàvem mitjanament informats –ho deixe ací– del que podia esdevenir si les prediccions es complien(polítics electes, funcionaris, empresaris, assalariats, pares, mares…) perquè fallàrem a nivel individual i col·lectiu? Per què, posem per cas, seguirem anant als centres comercials? Per què en moltes poblacions no va caure ni una gota? Perquè en altres, en canvi, se sabia ambantelació que els havia caigut el diluvi universal i aquella barbaritat d’aigua enfangada baixava bramant per a desguassar després de travessar la planura. No fa falta ser Newton rediviu, precisament, no els sembla? Tot allò que de dalt cau baixa, no és així?
El que esdevingué aquella jornada fatídica, que marca i marcarà una època, i, en conseqüència, a centenars de milers d’afectats directament, no només cal buscar-ho en unes autoritats francament incompetents i inoperants(deixem-ho ací, de moment), també cal fer-ho en cadascúde nosaltres (sobretot damnificats, però no només ells), entestats en anar a la nostra a pesar de les advertènciesinnòcues dels meteoròlegs: total, per a una vegada que encerten, quantes més la pifien? Fins que no nomésencertaren, damunt tot va fallar estrepitosament, produint-se un efecte dominó de fatals resultats per tots conegut.
Què fallà, doncs? Doncs, fallà quasi tot, tretd’algunes institucions previngudes i, supose, d’un grapatde ciutadans atemorits pel que sabien a mesura que la infausta jornada es tancava en fer-se fosc. La resta, un autèntic desastre es mire per on es mire.
Entonar un mea culpa general no aporta, clar està, cap solució a curt i mitjà terminis des del proppassat 29 d’octubre, demanar la coordinació efectiva dels resorts institucionals i tota l’ajuda que calga és el que ara toca i tocarà durant molts mesos d’incertesa latent.
Però, fent introspecció, per crua que siga, el que ha esdevingut -i pot esdevenir en un futur més pròxim que llunyà en la nostra geografía- té unes arrels profundes que van més enllà de l’actual devastació i de les seues causes. Unes arrels que s’han alimentat durant dècades d’una festa imparable que, prèviament, ens ha arrassat com a poble, i no precisament de forma metafòrica. Bona part del que avui lamentem naix de lustres d’irresponsabilitatcontinuada i alegre balafiament de recursos en triar elsguies de les institucions i confiar-se-les cegament, de veure i comprovar fefaentment que no han deixatd’arruinar-nos ni un segon des de llavors i a cara descoberta, a banda -o a més– d’aprovar-ho i aplaudir-horecurrentment amb la mateixa intensitat que, desesperats, se’ls vituperà quan el mal ja estava fet. Amb raó, peròmassa tard i a deshora, no?
Per a més inri i com a trist corol·lari, ja veuenpassades les setmanes: Mazón segueix al front del poblevalencià –de bell nou, “con la ayuda de los mejores”- aplaudit pels seus correligionaris (cal ser cínics, sobretot si a més de mortals senten cap valenciania), Sánchez farà el que podrá atenent els seus càlculs i possibilitats (amb un govern en precari) i la resta, doncs la resta a sobreviure, sobretot els que s’han vist privats de quasi tot, perquè elsque viuen al cap i casal i en la resta de les comarques il·leses en aquesta ocasió, a viure que són dos dies. Un servidor, al·lucinat i commogut, ho ha comprovat en el seupoble sense anar més lluny a propòsit de la festivitat de Tots Sants amb el ditxós Halloween i ara amb el Nadal anticipat. Unes celebracions ben tristes que, com dic, no conviden a cap solidaritat (el que ara els passa a uns, demàens pot passar a uns altres) sinó al carpe diem. I així anem, redolant cap el precipici, com no deixe de vaticinar mal que em pese. Perquè per a constatar la desidia dels que ensrepresenten en llocs de decisió després d’unes eleccionsnomés cal comprovar a quin tipus de societat pertanyen. No hi ha més cera de la que crema i en el pecat portem la penitència.
Ja dic, ni en els pitjors malsons.