No és només racisme
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Ahir, sense anar més lluny, em pronunciava sobre el que recordava de l’estadi de Mestalla quan diumenge complia el centenari. Un dia gran en què la visita del Real Madrid i la situació del VCF en lliga semblaven una conjunció perfecta per a rememorar vells i èpics temps passats. Tanmateix, no fou així –a pesar del magnífic resultat en el terreny de joc- i l’estadi, l’equip, l’afició i la ciutat sencera com aquell que diu obriren totes les capçaleres dels rotatius i els telediaris d’Espanya i de mig món per una paraula maleïda: racisme.
Veient les imatges que han giravoltat el planeta, és increïble que en camps de futbol com el que alberga Mestalla, fora i dins d’ell, esdevinguen i es reiteren càntics d’aquesta mena en 2023, però també des de molt abans. Actes vandàlics elevats a l’enèssima potència potser des que ostentaren les presidències del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid individus com Ramón Mendoza i Jesús Gil, respectivament. Personatges que ocupaven en prime time minuts i minuts dels principals grups audiovisuals del moment: ¿ho recorden? Impresentables de guant blanc que, fins i tot, cuidaven i finançaven grups d’ultres perquè, després de passejar-se pels carrers impunement amb càntics de tota mena i condició en dia de partit conduïts per la policia, seguiren la mateixa canturel·la als estadis on recalaven, tal com feien en el seu propi.
Aquell nou hooliganisme instal·lat en l’esport rei no feu més que engrandir-se perquè, vista l’aquiescència de tothom, el club que no seguira eixos passos semblava desconnectat de la realitat d’un nou fenòmen: l’espectacle. Pràcticament no hi havia equip sense els seus radicals, disposats a fer de tot menys bo per a fer-se notar, viatjar i entrar gratis als estadis “per amor als seus colors”. La llavor del mal ja estava sembrada i només calia regar-la convenientment perquè enfortira.
El VCF tingué els seus, com el Barça i tutti quanti. Recorden, no sé si com anècdota, que el propi Rafa Lahuerta –hui famós escriptor supervendes- formà part d’aquesta colla blanc i negra durant anys, com confessa obertament en el seu primer llibre.
El que ahir va succeir a Mestalla fou lamentable i inconcebible fa quaranta anys, moments en què els autèntics i gairebé únics hooligans eren els britànics o el terror personificat quan viatjaven per Europa seguint els seus respectius equips. Ara qualsevol pelana aficionat al VCF, posem per cas, és prou pitjor que aquells, sobretot perquè sense necessitar emborratxar-se és capaç de fer autèntiques barrabassades abans, durant i després del match.
És cert que imatges com les d’ahir no són les úniques i es repeteixen molt sovint en qualsevol estadi, lamentablement; però no ho és menys que això mateix ens ha posat instantàniament en el mapamundi de la incúria perquè sí. Quan el VCF no necessita d’aquests extrems que ratllen la delinqüencia organitzada, no sé si també incosncientment criminal, perquè tampoc és la primera vegada que l’equip les ha passat canutes o, directament, ha perdut la categoria en els terrenys de joc. ¿És esport o espectacle? ¿Hi ha lleis, normes i regles o tot val? No, tot no val, no ens seguim enganyant.
Vinicius Jr., estrella de l’equip rival, no sé si per jove, per caràcter o per l’entorn que l’envolta –o tot això alhora-, és de per si un jugador polèmic. Ho ha demostrat des que fitxà pel club de Chamartín i la cosa va in crescendo allà on aterra. Però ni tan sols tot això justifica el tracte que massivament sol rebre de molts joves com ell que li diuen de tot menys bonic. No és de rebut que hordes desllenguades campen pels seus respectes quan es tracte de donar-li la malvinguda a un rival com ell, tractant-lo de mico, tonto i totes les misèries que ixen de les seues goles i caldria actuar de urgència, a València i en tots els camps on es generen aquests tipus d’actes, tan covards i infames: antiesportius
M’agradaria, per cloure, que tota la maquinària mediàtica que envolta al Real Madrid actuara exactament igual que ho ha fet ara quan actes així (independentment del comportament de l’afectat, que és un altre tema) resulten insidiosos i assenyalen qualsevol per qualsevol circumstància, i no només quan la temporada se’ls ha capgirat a última hora per motius purament esportius. M’agradaria que Tebas i Rubiales es dedicaren a una altra cosa i no representaren els interessos ni de La Liga ni de la Real Federación Española de Fútbol, m’agradaria que esdevinguera el mateix al Consejo Superior de Deportes, però no és així i així ens llueix el pèl.
No és només racisme, són més coses que se’ns estan anant de les mans com a societat quan colles de joves –en aquest cas aficionats a un determinat club- agafen el camí fàcil confonent la realitat amb la ficció, l’educació amb la grolleria, la llibertat amb el llibertinatge o la veritat amb la falsedat i ho posen en pràctica amb recurrència davant la premissivitat dels que no combreguem amb rodes de molí.
D’ací al totalitarisme hi ha només un pas. No ho oblidem.