NÒMADES DIGITALS, NEOCONS I ESPÈCIMENS VARIS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El món, millor dit, una part d’ell, és com una bombonera. Hi ha bombons per a tots els gusts i de totes les classes a prova d’enfits i males digestions si no es te mesura. Una metàfora del món occidental que, de tant de dolç, corre el risc d’empatx.
No sé si s’han fixat per un moment en quines mans descansa la major part de la tecnologia digital d’última generació lluny del totpoderós Bill Gates (1955) i, més encara, de Steve Jobs (1955) per allò d’estar criant malves. Alguns dels gurus dels que depenem sobre manera no arriben als 40 anys o tenen entre 50 i 60: Mark Zuckerberg(1984), Sam Altman (1985), Elon Musk (1971), SeguéiBrin (1973), Larry Page (1974) o Jeff Bezos (1964). Quelcom que hauria de fer-nos reflexionar seriosament, sobretot en quines mans dipositem a diari la nostra intimitat, professió i economia a través de les xarxes. M’incomoda el seu èxit fulgurant i l’enorme poder que acumulen (i no només l’econòmic, com és obvi).
Tipus que llancen, en alguns casos, els seus coets a l’espai i no tenen límit en les seues ambicions (extra)terrestres usant-nos, en el fons i en la forma, com a conillets d’Índies, creguts que ens faciliten l’existència. Tal com ja experimenten els anomenats nòmades digitals, que inclús tenen un país virtual en el núvol, Plumia,esperant ser del tot habitable.
Un panorama en què altres, com posem per cas Javier Milei, més que neocon un autèntic perill públic per a l’Argentina i, en definitiva, per al Con Sud, s’han fet amb la presidència en un país tan saquejat com arruïnat malgrat la seua extensió i riquesa. Un polític que ha rebut la felicitació de Núñez Feijóo i, per descomptat, d’Abascal, detalls que no podem passar per alt en clau interna, quan ambdós reneguen del govern legítim d’Espanya, al que el primer compara amb un peronisme a l’europea i el segon titlla d’il·legítim per colpista.
En clau més local, per diferenciar-la de contextos més amplis, però en connexió permanent amb els avatars de la bombonera adés esmentada, tenim el que esdevé en els departaments de Cultura de la Diputació de València i de la Generalitat, en què han començat a rodar caps quatre mesos després de les passades eleccions municipals i autonòmiques. Amb les excuses més espúries pròpies de qui ha vingut a fer taula rasa del llegat anterior, sense sospesar (ni falta que els fa) les bonances sobre les mancances dels gestors cessats o, encara , per cessar, veure’m quins substituts trien o, ja posats, col·loquen a dit i quines polítiques culturals patrocinen, a més de la tauromàquia i els seus derivats.
Crida poderosament l’atenció, per una altra banda, la reacció immediata del sector cultural manifestant-se davant del CCCC per la destitució fulminant de Pérez Pont, especialment perquè eixa reprovació pública la mereixia –amb antelació i de forma tan amplificada com contundent– el propi conseller i vicepresident segon del Consell poc després de la seua compareixença en les Cortsanunciant pressupost zero per a tot un conjunt d’entitats i institucions valencianes titllades de pancatalanistes, així com per menystenir conscientment el valencià, una llengua en què ni Mazón, ni Rovira ni ell es reconeixen i, per això mateix, la persegueixen en no usar-la i, per a més inri, pretenen vulgaritzar des de dictats secessionistes o suggeriments d’una sorprenent tercera via sempre a l’aguait. Espècimens varis, al capdavall, que ens avergonyeixen –a pesar d’haver estat democràticament triats per un sector de la ciutadania– i, segons el cas, contribueixen decididament a enterbolir la normalització del valencià des de la nova cultura retrògrada que impulsen.