NOMÉS UNA PROPOSTA: ‘NO ALS BOUS PER MA CASA’

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Llegeix estupefacte la reacció de l’Associació Cultural Taurina de Quart de Poblet, que ha denunciat davant el jutjat al seu ajuntament emparant-se en el seu dret a ocupar la via pública per a celebrar bous al carrer durant setembre i octubre. L’acusació de silenci administratiu davant la seua petició (desmentit des del consistori), o siga de no manifestar-se ni a favor ni en contra, és –suposem- el que ha acabat per indignar els seus impulsors, perquè objectivament entenen que la seua aportació cultural és fonamental per al desenvolupament integral de la localitat de l’Horta Sud, un dels municipis –per cert- amb major vida associativa de la comarca.

Com és natural, es senten ofesos per no poder compartir amb la resta del veïnat els valors suprems de què són portadors els festejos que, amb tant d’afany, promocionen amb el recolzament explícit de la Conselleria de Cultura i Esport a través del seu titular, l’extorero Vicente Barrera, també vicepresident de la Generalitat. Sens dubte, paraules majors quan un tipus de la seua valentia torera i poder institucional es feu avant al crit: “això ho pague jo!!!”.

Promocionar la barbàrie i la crueltat gratuïta perquè diuen enarborar la bandera de la (in)cultura, com volen uns quants a Quart de Poblet i fan desvergonyidament la meitat dels pobles del País Valencià, no és plat de gust en 2023 quan:

• Es maltracten els animals en ser transportats, encaixonats, sogats o embolats. Sent sovint ferits, accidentats, sacrificats… davant la catarsi col·lectiva. No s’acompleix, en definitiva, la vigent Llei 7/2023, de 28 de març, de protecció dels drets i el benestar dels animals.
• Es depositen camions de terra en l’asfalt de la via pública, es reparteix mitjançant tractors amb pala i es replega de la mateixa manera. La qual cosa el deteriora any a any innecessàriament en perjudici de la col·lectivitat.
• Les clavegueres dels carrers pateixen la seua constant manipulació i obstrucció.
• El mobiliari públic ha de ser desmuntat i muntat, quan se pot, a conveniència sempre de part. Quan no és així, directament es malbarata constantment.
• Els desperfectes en les papereres, la il·luminació, el paviment de les places i voreres són recurrents, sempre a càrrec de l’erari públic.
• La col·locació tant de barreres fixes metàl·liques als boca-carrers i barreres, així com de cadafals en les places obstrueixen durant setmanes el normal desenvolupament de la vida quotidiana de tothom. També deterioren, i molt, els llocs on estan en fer-se forats i subjeccions fixes en llocs públics per a la seua estabilització.
• La via pública deixa de ser de tots i passa a ser d’uns quants durant determinats dies, depenent de la quantitat de festejos autoritzats i de la seua durada.
• Els desperfectes en les cases particulars, quan moltes d’elles –a més a més- presenten proteccions en les seues finestres bastides pels seus propietaris.
• El consum massiu i incontrolat d’alcohol en els recintes taurins, causa de majors desgràcies quan es practica amb desmesura davant dels bovins.
• La participació de menors d’edat és manifesta i difícilment evitable. No pocs d’ells esperonats pels seus parents més pròxims.
• Els ferits i morts que sovint es produeixen són del tot evitables i una despesa que no hauria de suportar la sanitat pública, eixa que sufraguem tots plegats.
• L’enorme brutícia que ocasionen quan tot es tira a terra, a banda de pixades, bossades. defecacions… tot a càrrec del consistori
• La vida dels soferts veïns es veu alterada en la seua normalitat amb tanta freqüència, independentment de la seua edat i estat de salut, quedant literalment segrestats i a mercès dels amos circumstancials dels carrers, sovint en festius per a més inri. A més a més, acabada la festa comença el suplici de matinada pel soroll ocasionat pels equips de neteja, mentrestant els bouers dormen plàcidament als seus respectius domicilis.

Per tot això i perquè aquestes celebracions són també extemporànies i altament perjudicials per a la immensa majoria dels veïnats on es realitzen, impossibilitant de facto la llibertat de moviments al capdavall, es podrien començar a mitigar al crit de ‘No als bous per ma casa’: replegant signatures, posant cartells als balcons i, si s’escau, denunciant davant el jutjat de guàrdia competent que no desitgem ser segrestats impunement als nostres domicilis per a satisfacció d’uns quants energúmens, quedant totalment indefensos al seu caprici i antull.

Segurament, quan moltes d’aquestes denúncies individuals i col·lectives es convertisquen en un clamor, els bous al carrer desapareixeran definitivament de la via pública i, com a mal menor, potser seguisquen en determinats solars a través de places portàtils. S’haurà començat llavors a canviar les regles de joc i, sens dubte, guanyat en llibertat i cultura. Eixes mateixes de les que indegudament s’hi apropien o volen apropiar-se bouers enrabiats com els de Quart de Poblet, posem per cas.